Comença el blog, que intentaré que pugui oferir-vos un article diari o cada dos dies com a molt. Clar que sempre em comprometo i després em canso... Lo més provable és que us trobeu amb què una temporada hi ha un o dos articles diaris al blog i després us hi mengeu un mes sense que publiqui res. Però... aaaah! Sabíeu al què veníeu quan vàreu cometre la imprudència d'entrar en un blog escrit per mí.
Les circunstàncies han volgut que l'article que inauguri el blog sigui sobre el Poder Popular, que no abreviarem com a "PP" per motius obvis. Aquest concepte, que m'ha fet assimilar el meu estimat Xavier Villarreal, es refereix efectivament al poder del poble i a la seva capacitat per a participar activament a la política institucional. En teoria aquest concepte es troba intrínsec a la paraula "democràcia", però aquesta paraula actualment es troba profanadíssima. La sentim repetir com lloros a la classe política que ens desgoverna, i ja fins i tot se m'escapa el riure quan penso en el seu significat etimològic. Per això mateix, com no podem parlar de democràcia, hem de parlar de Poder Popular.
Ara mateix ens venen que la manera amb la qual el poble participa a la política és votant una vegada cada quatre anys, sempre i quan els "nobles" representants electes no decideixin avançar-les. Això ja de per sí mateix per a qualsevol ment mitjanament lògica és xarlotesc, però la cosa encara es torna més surrealista quan veiem al senyor Mariano Rajoy negant-se a dimitir ja que "ha de cumplir la misión que los españoles le han encomendado". Que jo sàpiga de tota la vida que quan algú no compleix la missió que se li dona des d'un principi, i a sobre de fer-ho malament empitjora la situació que havia de solucionar, se'l relleva de la missió, o fins i tot si té una micona d'orgull dimiteix per ell mateix. Però crec que el tradicional "orgullo español" s'ha anat volant dins d'un sobre, i ara el què tenim és a un paiasso sense circ que encara no s'ha enterat que està més mort que viu (políticament parlant). Però ara no volia parlar de Mariano I, el breve (tb conegut com a Marianico el Corto), ja que el què ens toca ara als santaeugeniencs i a la resta de gironins en general és estar molt atents al nostre estimat ajuntament.
Certament, vivim a una època de profunds canvis al nostre municipi. Després de 30 anys de desgovern sociata hem vist com un convergent anomenat Puigdemont (poc agraciat, com és tradició en els nostres alcaldes) ha aconseguit el què semblava impossible: fer bo el govern anterior.
Girona sempre ha sigut una ciutat que mirava cap a la galeria, una "ciutat de postal" que pràcticament no tenia en compte als barris, on irònicament hi viu el gruix de la població. Els barris de Santa Eugènia de Ter i Can Gibert del Plà, sense anar més lluny, suposen plegats més d'un terç de la població total de la ciutat, i tot i això sembla que per a la seu de govern de la Plaça del Vi no existim. Tot i que pitjor ho tenen en general el sector Est, els quals gràcies a una feina molt llarga i desinteresada de la Associació de Veïns de Mas Ramada, amb l'incansable Eusebio Lavado, per fi estan aconseguint alguns tímids canvis en aquesta zona desafavorida del nostre municipi. Però si hem de començar a parlar sobre Mas Ramada crec que ens hi estarem fins que surti el sol, o sigui que millor deixem aquesta història per a un altre article.
La cosa està amb què en aquests dies convulsos, marcats per l'arribada del TAV a la ciutat (tranquiles i tranquils, que ja li repartiré estopa al TAV, i crec que li agradarà a cert gal irreductible que conec), estem vivint una cosa que fa dos anys semblava imposible: estem veient com ens acostem cada vegada més cap a uns presupostos municipals participatius. I tot gràcies a la Mesa d'Entitats per a la Participació per mitjà dels grups municipals de la CUP i ICV-EUiA.
Poc a poc veiem com l'ajuntament més gris de la nostra història recent està veient com surt un raig d'esperança envers el canvi, i les gironines i els gironins estem molt espectants respecte a com tirarà endavant tot això. Ja de fet, ahir vaig tornar de la manifestació devant de les seus del PP, PSC i CDC pels casos de corrupció (què mengen els gossos? SOBRES!) amb molt bones sensacions al cos, pensant que un parell d'anys enrere una manifestació tan modesta hagués passat molt desaparcebuda i hagués sigut un fracàs de participació, i en canvi ahir vam veure com s'hi sumava molta més gent de la que els més optimistes podiem imaginar.
Bufen vents de canvi al nostre municipi, però no ens han regalat res, ni tampoc ens ho regalaran. El poble es mou, i hi ha una gran efervescència institucional, en gran part degut a la delicada situació a la que vivim. Perquè la crisi no és només econòmica, sinó que és profundament política i institucional. I és en els moments difícils quan venen els grans canvis. Jo només espero algun dia poder explicar-lis als meus fills que jo vaig viure tot això, a ser possible veient que ells viuen a un mon millor del qual hi vaig créixer jo. Perquè jo soc encara dels què no vol creure que els seus descendents hi viuran pitjor que ell, per molt que diguin molts "gurús" de la economia (quina casualitat, els mateixos que abans creien que la totxana molava molt).
I bueno... amb aquesta primera reflexió optimista (que potser després del ple d'aquest dilluns la següent reflexió no ho serà tant), us deixo fins a la propera...
Demà parlarem del govern... o no
ECG.
No hay comentarios:
Publicar un comentario