domingo, 31 de marzo de 2013

Domingo de resurrección


Malia que os resultados dos equipos da táboa baixa non foron os máis favorables para o deportivo, con dous empates inverosímiles, o certo é que hoxe ao final se fixeron os deberes.

Os deportivistas por fin estamos a encaixar alegrías, e temos motivos para volver soñar. Aínda que seguimos sendo os últimos, xa dende a chegada de Fernando Vázquez vimos unha diferenza palpable, e temos motivos para volver soñar. 

Superamos dúas das tres finais que debemos gañar para marcar un auténtico punto de inflexión, e se todo se fai ben contra a Zaragoza a semana que vén, estaremos a un só puntito da salvación. E os coruñeses volveremos vibrar.

E porque temos a mellor afición, e a afición o merece. Somos de primeira, e por fin estámolo a demostrar. Grazas, Fernando Vázquez; grazas, Riki; grazas, Silvio; grazas VALERÓN.

ECG.

sábado, 30 de marzo de 2013

Retorno a los 50, vuelve la Guerra Fría


El "amado líder" nordkoreano ha declarado el Estado de Guerra una vez más, 60 años después de la tregua que llevó a la Guerra de Korea a un punto muerto. No le es suficiente con cambiar las reglas del baloncesto a su antojo, sino que como si de sus propios juguetes se tratara mobiliza a sus fuerzas intentando dar miedo a los yankees, cuando en realidad sólo está respondiendo a una provocación muy clara.

No sé si en el Pentágono se creen muy listos, o simplemente son idiotas. Como dijo Konstantín Asmólov esta mañana, el hecho de enviar cazabombarderos a sobrevolar los cielos de la República Popular de Korea obedece a una intención de demostrar que el régimen de Pyongyang no es tan fuerte como dice ser, y que no tiene capacidad suficiente de respuesta frente a un ataque militar aéreo de Washington. Además, de esta forma pretenden amedrentar a Rusia y a China. Muy tranquilo me dejan... Los Nordkoreanos realmente no pueden putear a nadie más que no sean Korea del Sur o Japón, en cambio Rusia y China pueden putear a medio planeta en cuestión de segundos.

Me gustaría saber cómo reaccionarían los medios si ahora a Rusia o a China se les ocurriera la feliz idea de sobrevolar Miami con MIGs. Pero claro, parece que últimamente a los americanos se les perdona todo. Como Obama es negro y es muy majo... Y se les olvida que no todo depende de Obama, y que aunque tengamos mucho que aprender de América en lo que a democracia participativa se refiere, lo cierto es que su política exterior no tiene defensa alguna. Además, están confirmando lo que ya es un hecho: el neoliberalismo yankee está agonizando, y USA está sufriendo las consecuencias de su modelo caduco, que depende en gran parte de la explotación del tercer mundo. Pero el tercer mundo se les está rebotando, y las bases de su opulencia se les derrumban. Ahora todos los economistas dicen que el futuro está en manos de los BRICs (Brasil, Rusia, India, China), que son las nuevas potencias emergentes, y parece que los americanos no van a digerir tan bien dejar de ser primera potencia, como ya tuvieron que hacer en su momento los ingleses, los franceses, los alemanes o los españoles...

Desde luego que es el más grave error posible pensar que sacando músculo se van a frenar las aspiraciones de las nuevas potencias emergentes ultranacionalistas. Lo cierto es que da mucho miedo a occidente pensar que en un futuro no muy lejano los chinos y los hindús quieran vivir como occidente, y ahora vienen los discursitos de que "el planeta no puede aguantar físicamente un nivel de vida tan alto para tanta gente". Prefiero ni opinar al respecto, menuda hipocresía...

Los 50 vuelven a estar de actualidad, y no en moda o en música, sino en política. Los mecanismos de la Guerra Fría vuelven, pero ahora los actores principales no son sólo dos. Ahora sólo podemos confiar en que la residenta surkoreana, Park Geun-hye, sepa manejar diplomáticamente la situación, y evite que corra la sangre una vez más en la península de Korea. Pero ciertamente, no sé de quién me fío menos, si del gordito feliz, o de la presidenta conservadora...

Pero a pesar de todo, quienes deben arreglar el problema de korea deben ser los koreanos, y no los americanos, ni los rusos, ni los chinos.

ECG.

viernes, 29 de marzo de 2013

"ETA" sí, "ETA" no, "ETA" me gusta, me la como yo


¿Sabéis quién provocó la extinción de los dinosaurios? ¡Sí, fue ETA!

¿Sabéis quién abrió la caja de Pandora? ¡No, no fue Pandora! ¡Fue Ainhoa Zabaleta, famosa etarra! ¡También fue ETA!

¿Y sabéis quién provocó el Tsumani? ¡ETA también! Y la peste negra, y el asesinato de Kennedy, y la caída de la Unión Soviética, y el holocausto, y el genocidio armenio, y la catástrofe del Hindemburg, y las dos guerras mundiales, y la guerra de Vietnam... TODO, TODO, TODO LO HIZO ETA. O al menos, todos los que lo hicieron fueron filo-etarras.

Ya de por sí a las pobres rubias les cuesta defender que no todas son tontas, pero desde luego la Cifuentes (no se merece la categoría de "señora" o "señorita") no pone mucho de su parte para desterrar el mito... 

Ahora, todo parece indicar que se va a comer una denuncia como un piano, pero a ella le resbala. Seguramente ni siquiera se enterará de la denuncia, pues sus papitos se encargarán de gestionar que quede en agua de borrajas, y ni siquiera se disculpará.

ETA desde siempre ha sido la excusa perfecta de la derecha española rancia para demonizar todo movimiento alternativo, de izquierda o transformador. Ninguna ayuda daba ETA a la izquierda autodenominándose como de izquierdas (pese a que en los últimos años habían abandonado mucho las vinculaciones marxistas de sus inicios). Pero ciertamente, a la desgracia del terrorismo, que se le juntaban factores sociales varios, parece que a la derecha no le interesa ponerle fin.

Ya pudo el franquismo en su momento desarticular a ETA, teniendo infiltrados entre sus filas y habiendo realizado operaciones bastante exitosas donde habían caído importantes miembros de sus cúpulas. Pero no lo hizo, por miedo a que, si llegaba la transición, la izquierda pidiera demasiado. ETA ha sido la herramienta perfecta de la derecha española para dar miedo, para provocar en la izquierda complejos, y para criminalizar todo tipo de movimiento.

Desde el cese de la lucha armada de ETA, el PP ha estado muy pero que muy preocupado, ya que su mejor baza electoral se les había perdido. Pero no piensen que se han dado por vencidos, como tampoco se dieron por vencidos con el 11-M (hay freaks por la red que incluso siguen preguntándose qué pasó de verdad, insinuando que fue todo un complot judeomasónico extraño). Siguen diciendo que ETA "no ha entregado las armas", y otras cosas extrañas. Aunque se dejaran encular en medio de la plaza mayor, para el PP seguiría sin ser suficiente. Nunca será suficiente, porque para ellos ETA no debe desaparecer. Su desaparición a quien más perjudica es al PP.

Pero habló la rubia, y volvió a sacar ETA para criminalizar a la PAH. El movimiento ciudadano más transversal y más exitoso ha empezado a dar miedo de verdad, y así nos lo han mostrado los peperos. Ahora han demostrado que verdaderamente tienen miedo a la PAH, y necesitan criminalizarla de alguna manera. Y no sólo habló la rubia, ya salió también el succionamiembros de Basagoiti a intentar "batasunizar" las acciones de la PAH.

Las reacciones han sido básicamente carcajadas muy sonoras, pero ell@s son muy listillos, y se creen que así han conseguido que la gente tenga miedo de la PAH y se crea que son etarras. Desgraciadamente, aunque lo fueran (que no es el caso), el pueblo elegiría antes a etarras que luchan por evitar que la gente duerma en la calle, que no a políticos que permiten que se produzcan estafas de la categoría de las preferentes. Todo un robo perfectamente organizado a octagenarios para quedarse con sus ahorros... El timo de la multipropiedad de toda la vida, ahora convertido en operación legalizada.

Por eso, con ridículos de esta envergadura, se siguen retratando y se retratarán aún más. Lo dicho, no es necesario desacreditarlos: se desacreditan ell@s sol@s. Pero al circo se han sumado Rosa Díez, lideresa de los estUPyDos, diciendo que la PAH quiere imponerse a la voluntad democrática (pese a que la recogida de firmas de la PAH logró más firmas que votos tuvo su partido), y cierto columnista de La Razón que ahora no voy a nombrar, ha salido comparando a la PAH con el nazismo...

Pero lo dicho. La clase política tradicional tiene sus días contados, y lo sabe. Y todo esto no es más que el pataleo del niño rabioso. Porque sus pueriles pataletas son un retrato fiel de lo que significan toda esta casta de memos, que se creen capacitados para dar lecciones de democracia sin tener ellos ni la más repajolera idea de lo que significa la democracia.

Ah, y el otro día también volvió a hablar Toni Cantó, pero lo siento... me niego a darle más bombo en mi blog.

ECG.

domingo, 24 de marzo de 2013

Soñar é gratis, criticar tamén


O Dépor enfróntase á súa segunda final se quere conservar a máxima categoría. Pero mentres a afición soña, parece que algúns se atan os babeiros ao colo e, como voitres, esperan a ver que anaco poden levarse do club.

La Voz de Galicia estase a pasar tres pobos e medio cos ataques gratuítos contra o club e contra Lendoiro. Non digo que Augusto sexa un anxo, pero mal que lles malia todos os que agora queren que se vaia e que compre o club Amancio Ortega, o club non foi nada ata que chegou el.

El colleu a un club dunha cidade pequena, onde a xente era do barça ou do madrid (maioritariamente do segundo, que burros eramos noutros tempos) e fíxonos relacionarnos cos grandes, soñar mesmo con gañar a Champions. Pero dende hai uns anos pouco a pouco nos fomos dando conta do que somos en realidade, e pasamos de querer clasificarnos para a UEFA a estar a botar contas para a permanencia.

A permanencia é posible, o calendario está ao noso favor, e unha vitoria hoxe sería o seguinte paso na xesta. Collendo o berro da PAH de "Si pódese", a afección aínda está ilusionada, e estalle a dar unha lección moi seria a todos os medios que agora teñen como diana a Lendoiro.

De acordo: un antigo director de escola que se enriqueceu moi rápido, e brazo forte do PP noutros tempos. Mesmo os eternos rumores e insinuacións de mal gusto respecto a vinculacións co narcotráfico corunhés. O dito, Augusto non é perfecto. Pero sendo realistas, agora mesmo no mundo do fútbol, quen o é?

Non somos o club máis endebedado, nin tampouco o primeiro (nin o último) en entrar na concursal, e non obstante quen lea ultimamente os xornais diría que na directiva do dépor se fan ritos satánicos con sacrificios de bebés. O problema dende sempre é a envexa sa, o problema é que custa aceptar que un club pequeno de cidade pequena lograse relacionarse cos grandes e teña unha das mellores aficións que se viron. Próelles a moitos ver que despois do descenso os socios do club non se reduciron, senón que se multiplicaron. A moitos iso dóelles, e por iso ódiannos.

Por iso mesmo, non nos deixemos dobregar polas críticas gratuítas, e recordemos que somos un gran club e unha grande afición. E o importante é que agora imos loitar por bater un récord, e ser o primeiro club da historia que logra salvarse con tan poucos puntos a estas alturas (xa batemos o record de ser o equipo descendido con maior número de puntos da historia, e tamén de ser o campión de segunda división con máis puntos).

E deste xeito, demostrarémoslles que, digan o que digan, ESTA INCHADA NUNCA RÉNDESE.

FORZA DEPOR!

sábado, 23 de marzo de 2013

Això avui no toca


Núria de Gispert als estudis de Catalunya Ràdio.Sempre havia tingut respecte envers Unió Democràtica de Catalunya. Tot i no compartir la major part dels seus preceptes, sempre m'han semblat interessants a les seves tendències republicanes i tímidament iberistes (ho tenen en el seu document polític). A més, és un partit històric, amb una llarguíssima trajectòria, i els seus militants sempre m'havien semblat gent intel·ligent. Conservadors, però respectuosos i coherents.



Darrerament, ignoro si existeix alguna "mà negra" que està treballant per a esfonsar UDC, o bé és que era jo qui anava ben errat. De la manera que sigui, tant si són agents externs com si són els propis militants d'UDC qui estan esfonsant el partit d'aquesta manera, la veritat és que no són veritablement conscients del què estan destrossant, i la gravetat de l'assumpte.

Que si els finançaments il·legals als anys 90, que si el "calentón" del senyor Torramadé (i pensar que el conec i em queia bé...), que si dimisions i divisions internes... I tot i això, ells sempre donant la cara per CDC. Jo no aguantaria ni un 1% del què ells els hi consenteixen. No entenc aquest complexe de sac de boxa.

I de tots aquests "ninots" de palla d'UDC, el més representatiu és la senyora Núria de Gispert, la qual sembla que sempre li toca rebre fuetades que no es mereix. Primer va ser la polèmica amb l'"Espanya ens roba", després va ser la entrevista a El País vestida de fada, i per acabar d'adobar l'assumpte també li van "colocar" el tema del vestuari dels diputats de la CUP.

Però com si tot això no fos suficient, ara resulta que torna a ser ella qui s'ha de menjar el "marrón" del "això avui no toca". Com ja vaig dir a l'anterior article, no és res nou ni inesperat. Ja sabiem tots que els convergents farien marxa enrere amb el tema del referèndum. Però lo més sorprenent és que posin d'excusa la crisi, i a sobre utilitzin una vegada més a la senyora de Gispert per a que s'emporti les fuetades d'una qüestió que hi pertoca a en Mas. Però com sempre, CDC ja s'ocupa de protegir al seu "líder carismàtic" i de fer que els dolents siguin uns altres.

El futur d'UDC el veig molt incert. A la imminent dissolució de la federació, es veu que CDC ja s'ha encarregat de posar-hi remei, i ha deixat a UDC contra les cordes i amb risc de fotre's una bona hòstia si gossen presentar-se pel seu compte. Però ara mateix, si no espabilen i deixen de ser els gossets falderos de CDC, el seu futur està molt negre, passant per la seva absorció i reducció a mera "comparsa" del partit del clan Pujol. Hi haurà qui preguntarà si no és així ja ara, però sóc dels què vol pensar que no.

I per això, dic i repeteixo sempre... companys d'UDC, a què espereu per a engegar als convergents a pastar?

ECG.

jueves, 21 de marzo de 2013

El retorn de la Ramoneta


I s'ha complit el què tothom s'esperava... Bé, tothom menys els noCiUs somiatruites que defensaven que en Mas era un independentista més, i el líder que necesitava Catalunya. Tot i que aquests, encara que en Mas aparegués amb la bandera rojigualda i tararejant la Marcha de Granaderos, encara seguirien repetint que CiU és el partit catalanista que portarà Catalunya cap a la seva "llibertat", i en Mas el líder carismàtic que ens representarà.

Ja per començar a ningú amb un mínim seny li agradava aquest "gir sobiranista" de CiU, ja que era difícil de creure que veritablement s'apostés per un canvi que ens beneficiés. Jo personalment no conec cap cas d'un país que esdevingués independent portant un canvi social considerable quan aquest procés va ser dut a terme pel Poder, ja que sempre aquests processos han significat un reforçament dels poders fàctics autòctons, i això va portar cap a una repressió igual o superior a la que hi havia abans. Segurament CiU mai ha volgut realment la independència, perquè jo cada dia estic més convençut de què tot va ser només una estratègia electoralista per a aprofitar la popularitat de l'independentisme en aquells moments, per tal de tenir una majoria "excepcional" al Parlament (ja anaven dos vegades que en Mas parlava dels seus famosos "vots prestats", un prèstec d'aquells que es van donant llargues i mai te'l tornen...). Però acceptem vaixell com a animal aquàtic, i suposem (fent servir molta, però que molta molta molta imaginació) que CiU veritablement volia la independència.

(pausa per als riures)

Bé, suposant que CiU en cap moment hagués volgut llunyanament la independència (sisplau, lectors, deixin de riure, que això és molt seriòs), dubto molt que ens hagués beneficiat en res. Més aviat al contrari, realment voliem que els poders fàctics actuals de Catalunya, les famoses 400 famílies de Millet, tinguéssin encara més força? L'etern argument de què "quan la Generalitat tingui els diners que ens roben sabrem com ens governarien", no se sostenia per enlloc. No paravem de veure casos de corrupció sortint com bolets (tot i que certs il·luminats deien que les denúncies per corrupció eren "atacs" contra Catalunya, identificant odiosament CiU amb Catalunya), i més recentment han començat a sortir nombrosos escàndols com el de Método 3, amb uns espionatges mortadelescos que donarien per a fer una comèdia d'Adam Sandler. Però res... els "kumba yas" que encara es pensen que CDC és un partit de centre-esquerra (volen deixar de riure, senyor, sisplau? Ja riuran quan acabi l'article) seguien repetint i repetint que la independència era inaturable, que el govern catalanista i patriota de CiU havia evolucionat i s'havia adaptat al què demanava el poble català (com si mai CiU hagués escoltat res del què vol el poble).

I van arribar les eleccions i la gran patacada. Excessius vots havia tingut CiU, ja que després de tot el què fan i ens han fet, tota xifra de vots superior a 0 ja és intolerablement excessiva. Però sembla que hi ha qui mai aprèn la lliçó. I lo més greu de tot, en comptes de veure el fracàs electoral de CiU com el què va ser, una victòria del poble envers els cants de sirena dels esclaus de l'oligopoli La Caixa-Godó, ho veien com una derrota del catalanisme, com un "suïcidi" del poble català. Els noCiUs encara no s'han enterat de què "Catalonia is not CiU", i volen pensar que el seu projecte de ser ells el "partit de Catalunya", de ser la encarnació del catalanisme i de la societat, fa temps que va caducar. 

Però lo pitjor per a ells no ha estat res de tot això. No ha estat la imputació del seu "delfín" Oriol Pujol, no senyors. No ha estat que tinguin la seu embargada indefinidament, tampoc senyors. Lo pitjor de tot, ha estat el senyor Mas dient als seus consellers que "s'ha de refer el diàleg amb el govern central". Ves quina cosa! Fa poc els diaris afins al Règim (vegi's el grup Godó) s'atrevien a parlar fins i tot del "masisme", de com l'estimat líder era tot un referent a Catalunya, i ara resulta que el príncep els hi ha sortit granota...

Però lo dit. Era el què tothom s'esperava. Tornen la Puta i la Ramoneta, i sembla que ara s'hi queden. Potser és millor això, ja que així el moviment independentista tindrà alguna possibilitat de desvincular-se completament dels poders fàctics de Catalunya, i esdevenir un moviment netament transformador.

Perquè com sempre dic, el canvi només el podem portar nosaltres. Perquè ells mai no ho faran.

ECG.

martes, 19 de marzo de 2013

Ells mai no ho farien


Darrerament havia optat per no parlar més del tema, més que res perquè estava esgotat de tanta discussió i desacreditació gratuïta, basada en arguments plagats de fal·làcies. Però em van les emocions fortes, i torno a estar cabrejat pel tema. Avui parlaré d'independentisme.

Un tema delicat, certament, que desperta emocions molt dispars, i sovint contradictòries. Hi ha gent a qui li desperta hostilitat, incomoditat, recel, i hi ha a qui li desperta optimisme, esperança, eufòria. És un concepte que té acepcions úniques per a cadascú, i que sempre ha estat molt present a les converses de café i als debats polítics. Però actualment ha fet el salt de tema de debat, d'opinió o de qüestió ideològica cap a un autèntic fenómen social.

Sovint els debats i discussions sobre aquest tema estan carregats de sentiments i qüestions personals, i sol desacreditar-se amb temes del passat. És habitual sentir coses com "es que tú no vas viure el franquisme", "es que tú no ets d'aquí i  no ho pots entendre", "es que tú  no saps el què ens van fer". I quan es respon a aquestes coses amb arguments racionals, sovint se surt ben escaldat. S'és acusat de nacionalista espanyol camuflat, de covard que té por al canvi i a "ser lliure", i moltes altres coses. I també per l'altra banda se solen sentir descalificacions de la categoria de que "lo que pasa es que sois unos llorones que sólo sabéis quejaros", "es que queréis tener muchos derechos sin cumplir con vuestras obligaciones", o "es que os creéis mejores que los demás y por eso queréis ser diferentes". I aquí costa molt també establir raonaments racionals, ja que se solen rebre insults bastant vejatoris.

Però ara no vull entrar en aquests debats ni discussions, sinó en una frase que va dir sense despentinar-se Carme Forcadell sobre el tema de la corrupció. No vull que se m'acusi de tergiversar res, i d'entrada diré que no vaig sentir les paraules exactes que va pronunciar perquè jo no hi era. Però si no vaig molt errat, a grans trets venia a dir que s'utilitzava la corrupció per a sembrar el descrèdit envers la classe política, però que en realitat la corrupció a Catalunya era molt menor que al "país veí".

He de dir que la meva opinió respecte a l'ANC sempre havia sigut bastant positiva, però darrerament cada vegada que llegeixo o sento intervencions de la seva gent em sento profundament decebut. I m'horroritza que es negui una realitat molt present com és que la corrupció és un fet generalitzat al sud d'Europa, sense distinció de catalanitats, espanyolitats, o altres etiquetes. Ser nacionalista no implica ser ceg, i es pot ser nacionalista català, independentista, i estar molt i molt orgullòs de Catalunya i de ser català sense necessitat de dir mentides i de negar realitats. Que potser la corrupció de la classe política catalana ha de rebaixar els sentiments nacionalistes? Que és necessari amagar la veritat, que a Catalunya hi ha un nombre similar de corruptes que al "país veí" (si no més)? La corrupció s'exerceix de moltes maneres, i tot i que sí que és cert que a Catalunya s'exerceix una corrupció lleugerament més disimulada i menys "mal vista", això no vol dir que no sigui corrupció.

Certament, a mi em faria vergonya necessitar maquillar la realitat d'aquesta manera per tal d'alimentar l'orgull nacionalista. Certament, un nacionalista de veritat no necessita que se li digui que la seva nació és menys corrupta per tal d'estimarla més. Es pot ser perfectament independentista i estimar Catalunya tenint molt clara la realitat i la veritat.

Per això mateix, no ens deixem embaucar per cants de sirena. No ens deixem seduïr per la falàcia de què "una vegada tinguem la independència, ja canviarem el país, dona igual qui ens la doni". A Amèrica llatina els seus processos d'independència van ser duts a terme per les velles oligarquies terratinents i per l'exèrcit, i aquests van conservar una gran influència, si no el poder directe, sobre la política i la societat, i encara ara quasi 200 anys després els hi costa molt deslliurar-s'hi (i molts encara no ho han aconseguit). La corrupció a Catalunya existeix, està generalitzada, i si es vol construir un nou país, és la primera lacra a eliminar.

Perquè hem de tenir molt clar que l'enemic més greu no és Espanya, sinó que el tenim a dins de Catalunya. I és aquest el primer que cal combatre, i mai disculpar-lo.

ECG.

domingo, 17 de marzo de 2013

O fútbol é así... Hugo Mallo e Iago Aspas naceron así




Aínda non son capaz de recuperarme da alegría deste venres. E non sono, porque o meu amado Depor por fin deume motivos para soñar. Pero ao mesmo tempo quero condenar a miserable actitude dalgúns xogadores do Celta de Vigo.

Hugo Mallo no autobús cos aficionados antes do encontro.
Non é que sexa o eterno rival... Ben, tamén, pero a actitude de xogadores como Iago Aspas o Hugo Mallo non se pode permitir. Aínda que estemos falando do derby galego, #oNosoDerby, e xa sabemos que no derby sempre se ten o sangue quente, non pódense facer cousas como o que fixo Hugo Mallo antes do encontro. Dacordo que a rivalidade e moi forta, e eu son o primeiro que di que "ao Celta, nin auga". Pero iso non e motivo para xustificar o chiste del mal gusto que fixo no autocar de camiño ao encontro, chiste que se tivo que comer con patacas. 

Iago Aspas agredindo a Marchena
Así mesmo, ao neno mimado de Iago Aspas, exemplo do que NON debe ser o fútbol, xa lle está ben ter sufrido a expulsión que sufriu. A todo porco lle chega o seu San Martín. Xa dixo un compañeiro seu de equipo que "Se te deitas con nenos, te ergues mexado". 

Malia todo iso, recoñezo quitar o sombreiro fronte á actitude do Celta, impoñendo severas multas a ambos os dous xogadores, e obrigando o primeiro a emitir unha desculpa en público. Un aplauso e os meus máis sinceros respectos cara ao eterno rival, que deu unha boa lección de deportividade á súa afición, que non destaca precisamente por ser moi civilizada.

Pero a cuestión é que o Dépor volve gañar. E malia que non está todo feito nin moito menos, soñamos coa permanencia outra vez. Porque o Dépor é de Primeira, e os que crecemos con el e coas súas vitorias en Europa (como a lendaria remontada ante o PSG), queremos volver gozar con esas tardes de fútbol en Riazor medíndonos cos máis grandes, sendo nós os máis humildes.

O gran Valerón volveu dar unha lección de fútbol, e a mellor afición do planeta segue aí presente. Porque esta inchada nunca se rende, nunca se rendeu nin nunca se renderá. Porque agora nos toca un reto épico de ascender meteóricamente fóra dos postos de descenso ao inferno, pero porque guíanos Fernando Vázquez, como guiou a selección galega, e algúns estamos a empezar a soñar xa cun novo Arsenio.

E unha vez máis, compañeiros, perdoade o meu pésimo galego. Recordade que levo xa uns 15 anos fóra da miña terra, e non teño nunca ocasión de practicar a nosa lingua aquí en terras catalás. Desculpade as erratas que poida haber, que algunhas supoño que deben ser moi grandes, e non dubidedes en corrixirme (e moi gustosamente corrixirei o blog), pois sempre se está a tempo de aprender.

Por iso, sigamos soñando, e sendo unha afección exemplar. Porque os valores deste gran deporte non deben quedar embazados polas débedas, pola entrada na Concursal, ou pola antideportividade que azouta o fútbol maioritario. E recordade, que "ser dos que gañan é moi doado; ser do Deportivo parécenos mellor".

Volvemos a primeira para quedar, e imos quedar. FORZA DEPOR! 

ECG.

viernes, 15 de marzo de 2013

Avui és un gran dia


Tot i que el fred ha tornat, la meva al·lèrgia no ha marxat. I tot i el dopatge d'antiestamínics que porto a sobre, avui estic molt content.

Podria estar content per moltes coses, i podria no estar-ho per moltes altres. Però avui ho estic perquè per fi Europa ha fet justícia, declarant il·legal la llei espanyola sobre els desnonaments

Molts portem anys dient-ho, i quan semblava que tot anava bé i gossavem dir-ho ens tatxaven de "rojos ressentits cainites": encara vivim a una societat post-franquista, i conservem moltes lleis d'aquella època. Aquesta, concretament, data de l'any 1946. Però Europa per fi ha intervingut en aquest drama terrible que vivim a diari.

Jo sovint sóc incapaç d'entendre a on estem. Sóc incapaç d'entendre com senyors trajats que han treballat molt poquet a la seva vida però que tenen les seves butxaques molt plenes són capaços de dir sense despentinar-se que les persones desnonades s'ho mereixen perquè tenen deutes que han de pagar, i tothom s'ha de fer càrrec de les seves despeses. Sóc incapaç d'entendre com hi ha gentussa que sota el paraigües de ser "empresari i liberal" s'atreveix a fer judicis de valor i considerar que tot estava molt bé tal i com estava, i que els canvis que calen són mínims, i en tot cas que ha de ser tot regressiu (menys Estat i més "llibertat" econòmica). Bueno, potser sí que ho entenc, però el problema està en què si ho he d'entendre em cabrejo encara més.

Molts viuen sota l'argument de què qui no té diners és perquè és un vago i no vol treballar per guanyar-se'ls. Surten uns senyors allunyats de la realitat i diuen que el què hem de fer els joves és anar a servir cafés a Londres per sortir de la crisi, sense ells parlar anglès. Que diuen que muntem una empresa i treballem i així aixecarem el país. I no són només polítics infectes, sinó també la societat que hi ha al darrera que els recolza. Els mateixos que diuen que perquè "la prima de risc" baixi, ara resultarà que les "mesures d'austeritat" del PP estan funcionant...

Aquest matí mentres esmorzava escoltava parlar a un economista a TV1. La majoria d'economistes em posen nerviós, ja que van d'il·luminats i la caguen més sovint que l'home del temps, però algunes de les seves aportacions em van semblar interessants. I curiosament, a lo què molts hem repetit (jo m'incloc) de què fora de l'€uro estariem molt millor, ell s'hi ha mostrat molt escèptic. Realment volem recuperar-nos devaluant artificialment la nostra moneda con fa la Xina?

I avui Europa ens ha donat una lliçó de defensa dels drets socials. Aquesta Europa tan impopular, que molta gent garrula vol sortir-ne. Aquesta Europa que diuen "governada per la Troika i per la Merkel". Doncs jo m'atreveixo a dir que Europa sí, però per descomptat que no així.

Hi ha molts que ara pensen que aquí a Catalunya sempre hem estat més aprop d'Europa que la resta d'Espanya, i que per això molts criden com lloros que "volem ser un nou Estat d'Europa", o "no som una regió d'Espanya, som una nació d'Europa". Precisament és al revés... Un dels problemes principals de Catalunya ha sigut sempre mirar massa cap a la península i mirar massa poc cap a la resta d'Europa... No entenc d'on surten ara tants de super-europeus dient xorradas del calibre de què Catalunya independent seria un dels països més rics del món, i la tercera potència europea (amb menys habitants que Holanda, i fins i tot que Àustria). Però bueno, com sempre me'n vaig del tema.

La qüestió és aquesta. Jo crec que Europa sí. Una altra Europa. I tenim molt a on emmirallar-nos. Podem mirar envers el sindicalisme alemany, podem mirar l'educació finlandesa, l'Estat del benestar suec... Però ells també poden mirar-nos a nosaltres, i veure com hem sigut un poble amb coratge al qual no li tremola el pols a l'hora d'impedir desnonaments i d'enfrontar-se a les garrotades de la policia.

I a fí de comptes, Europa som tots...

ECG.

jueves, 14 de marzo de 2013

D10S es argentino, el Messías también... y el Papa también


Fumata blanca, habemus papam. Y por suerte, no tiene que pasar la antigua prueba de "duos habet et bene pendentes", porque en dicho caso podría decir que desde el principio ya le tocan los cojones.

Dejando de lado leyendas sobre mujeres haciéndose pasar por Papas (pues dicha prueba se supone que se implantó debido a que Benedicto III en realidad era la Papisa Juana), lo cierto es que Jorge Mario Bergoglio es pionero en ni más ni menos que en tres cosas. En primer lugar, es el primer Papa que proviene del continente americano (y si contamos la antigua Anatolia, actual Turquía, como parte de Europa, me atrevería a decir que es el primer Papa no-europeo). En segundo lugar, es el primer Papa perteneciente a la orden de los jesuítas. Y en tercer lugar, es el primer Papa en escoger el nombre de "Francisco".

Todo el mundo esperaba que la Iglesia reaccionaría a los intentos reformistas de Radzinger escogiendo a un Papa italiano, bien carca y conservador. Pero no. No ha sido un Papa negro, como muchos esperaban, pero bastante exótico sí que es. Y también dicen que hombre austero, de pocos lujos, y muy concienciado en causas sociales, llegando a criticar abiertamente y con dureza el capitalismo.

Los hay que dicen que pese a todo eso, es del ala conservadora del clero (me dirán a mí qué religioso mayor de 70 años no será conservador...), y que estuvo en la órbita de la dictadura de Videla (que también me dirán a mí qué Papa no ha estado del lado de algún dictador). Cierto es que Argentina es un país muy católico, donde la Iglesia siempre ha tenido una fuerte influencia. Ciertas son muchas cosas. Pero no es menos cierto que hay fuertes vientos de cambio dentro de la Iglesia Católica. Y como diría un católico, Dios quiera que sea así.

Porque se sea agnóstico (como un servidor) o ateo, o simplemente no católico, lo cierto es que es necesario que la organización ideológico-espiritual más importante del mundo tenga profundas reformas. Porque no puede ignorarse a la Iglesia y el gran poder que tiene para crear una opinión en un porcentaje muy considerable de la población.

Y yo soy de los que quiere pensar que Francisco I significará verdaderos cambios en la jerarquía eclesiástica. Al menos trae muchas esperanzas para ello. Y esperemos que no le hagan boikot como a su predecesor Radzinger Z...

Aunque conociendo a los jesuítas, quizá antes de dimitir sería capaz de abolir la jerarquía católica... pero ahí mejor no entro.

ECG.

martes, 12 de marzo de 2013

El hombre, como Berloso, cuanto más peludo más hermoso.


Sento la meva absència del blog durant aquests dies, però he tingut l'agenda molt apretada. I la segueixo tenint, doncs escric això quan encara ni tan sols he tingut temps d'esmorzar, però he decidit no defraudar als meus lectors i lectores.


Feia dies que li volia dedicar un article al nostre estimat regidor de Serveis Socials, però fins ara m'he contingut. Però després d'haver assistit ahir a un trosset del ple municipal (molt poquet, doncs de seguida certa persona que jo em sé em va reclamar i se'm va emportar cap a casa) ja certament que no tinc ganes de callar-me. I tinc ganes de dir noms i cognoms.

Sentint al senyor alcalde, Carles Puigdemont, aquí semblaria que vivim a una espécie de Marinaleda catalana. Sentint les seves condescendències i declaracions de "místic" qualsevol diria que és un alcalde que és adorat allà a on trepitja, que sempre està amb els barris i que no triga anys i panys a arreglar certa arcada derruida de Sant Narcís, i que es dedica a baixar-li l'IBI als comerços perjudicats de la Plaça d'Europa. Tot això sembla, sí, però res més lluny de la veritat. Com pot aquest senyor dir que no li molesta que entrin pancartes al ple mostrant disconformitats després d'haver expulsat a la PAH de la sala de plens? Com es pot dir que tothom pot entrar lliurement quan té a mig cos de la policia local muntant guàrdia davant de la porta de l'ajuntament com si de matons de discoteca es tractéssin? Es parla de llibertat estant rodejat de goriles... Tot i que no deixa de retratar el concepte de "llibertat" de CiU i del PP...

Però ara de moment deixarem de banda al George Clooney gironí, ja que a qui va dedicat l'article és al nostre estimat regidor de serveis socials, Eduard Berloso. Bueno, suposo que es dedica a això, ja que encara és hora que faci alguna cosa per a servir a la societat a banda de parlar... Però bueno, també hi ha molta gent que diu estar fent molta feina per al poble, i l'únic que fan és parlar.

Ja el senyor Berloso es va erigir com a salvador d'avis i àvies necessitats, després del tancament del centre de dia de Santa Eugènia. Però encara no conec cap avi que hagi rebut cap ajut des de la regidoria del senyor Berloso... com sempre tot es limita a parlar. Però lo més greu ha sigut com ara pretèn fer seva la iniciativa "Cuinem junts i mengem en família".

Abans era la política qui portava la iniciativa, i la ciutadania (per mitjà del món associatiu) sempre acabavem anant a remolc, havent de reaccionar. Ara, per fí és al revés. És la política la que ha de reaccionar i anar a remolc, intentant assignar-se els progressos de la mobilització ciutadana. Perquè ha sigut la ciutadania, a partir d'una iniciativa de la nostra companya Rosa Navarro, qui per fi ha fet realitat una nova manera de treballar amb els menjadors socials, fugint de la "caritat" i respectant la dignitat dels seus usuaris i usuàries. Però curiosament, quan la nostra companya, per mitjà de la Mesa d'Entitats, va tirar endavant la nova iniciativa, resulta que van aparéixer de sota les pedres molts que "ja tenien un projecte semblant" o que "tenien en marxa la mateixa idea", incloent gent del "lobby". Mira tú, on éreu fins ara? On era el vostre projecte?

I sobretot, senyor Berloso, què pretenia fer vostè? Com és que fins ara no s'ha fet (i continua sense fer-se)?

Doncs la resposta és, que si la ciutadania volem quelcom, ho hem de fer nosaltres. Doncs ells no ho faran.

ECG.

jueves, 7 de marzo de 2013

... y se calló.




La voz del comandante se ha silenciado para siempre. Y pese a que no todo lo que decía me gustaba en exceso, lo cierto es que se ha silenciado uno de los grandes.

Yo soy el primero que reconozco haberlo criticado ferozmente, haber tenido largas discusiones con fanáticos suyos, e incluso alegrarme cuando perdió el referéndum para reformar la constitución y ser presidente vitalicio. Pero igual que en su momento también critiqué a Gordillo, tanto con él como con Chávez rectifiqué. Siempre se está a tiempo de rectificar. 

Ahora con Chávez está teniendo lugar el efecto "Michael Jackson". Antes de su muerte, a nadie le gustaba. Ahora, resulta que todo el mundo lo admiraba y le dedica artículos enteros. A mí personalmente nunca me gustó su populismo, ni el suyo ni el de nadie (ese era el motivo por el cual tampoco me gustaba Gordillo), pero lo cierto es que el populismo es un arma que, si no lo usamos nosotros, lo usarán contra nosotros. 

Y además, lo que me costaba entender y al final entendí es que no podemos valorar a Latinoamérica desde nuestros propios cánones. Y además, ¿a quién preferimos en vez de Chávez? ¿A un Vicente Fox? ¿A un Fujimori? ¿A un Pinochet? Además, precisamente España siempre ha sido el país menos indicado para criticar a Venezuela. En un país donde tenemos una "democracia" partitocrática, corrupta y muy deficiente, y tenemos un jefe de Estado nombrado por un dictador, criticamos a una democracia con un presidente que ha ganado por mayoría varias veces y lo llamamos dictadura. Manda carallo.

Y pese a que hay quien dice que Venezuela antes era un paraíso y ahora no, que es un país riquísimo pero que por culpa del socialismo de Chávez no lo es tanto,  y demás falacias, habría que preguntarles si han ido a Venezuela y han hablado con el pueblo venezolano. Porque parece que a algunos lo que pasa es que les parece bien que un país latinoamericano sea el burdel de Estados Unidos, y que sus recursos sean explotados por empresas extranjeras. No les parece bien que un gobierno sea populista y tenga contento a su pueblo. ¡Por Dios, qué herejía! Un gobierno correcto ha de hacer como España: darnos a todos bien por el culo, tener un 25% de parados, permitir deshaucios, y matar al pueblo día a día (simbólicamente y literalmente, permitiendo las situaciones que llevan a los suicidios y recortando la sanidad).

Y lo más vergonzoso es que en su momento el ciudadano Juan Carlos de Borbón fuera visto como "simpático" y "popular" por hacer callar a Chávez, diciendo cosas por el estilo de que "ya era hora de que alguien lo hiciera callar", y "Chávez es un burro y un maleducado", y blablabla. Pero sinceramente, ¿quién era ese señor (bastante bebido en aquellos momentos por su cara) para mandar callar a un presidente de gobierno democráticamente electo (atributo del cual él no goza)? Ya estaba discutiendo con él el señor Zapatero. Al ciudadano Juan Carlos nadie le había dado vela en ese entierro.

Se podrían decir muchas cosas contra Chávez. Cierto es que provocaba vergüenza ajena cuando cantaba rancheras con un sombrero mejicano; cierto es que nos hizo enrojecer a todos cuando dijo de Henrique Capriles que "tiene orejas de cochino, y tiene rabo de cochino, y ronca como un cochino: es un cochino"; cierto que era difícil defenderlo cuando dijo que "el diablo estuvo aquí, aún huele a azufre" refiriéndose a George Bush. Pero no menos cierto que todo eso es que ojalá tuviésemos aquí a uno que fuera sólo la mitad de bueno que Chávez.

Por eso, digo, y repito,

Hasta siempre, comandante.

ECG.

lunes, 4 de marzo de 2013

Un sociata, dos sociates, tres sociates


I una vegada més, hi ha problemes al paradís. PSC i PSOE tornen a estar de morros, i no només això, sinó que a la habitual disputa familiar s'hi ha sumat ara també (amb la boca petita, això sí) el PSdG. Els meus "paisanos" veig que han rebut vents tramuntaneros que els han portat a posar en dubte la sacrosanta unitat de la "esquerra"...

(pausa per als riures)

Però bueno, senyors, calmem-nos... Algú sap alguna cosa de NECat, del gran partit del senyor Ernest Maragall?

(riures més pujats de to acompanyats d'aplaudiments)

Bueno, abandonem l'estil monologuístic una estona, que ja comença a avorrir... (monologuístic de monòleg, no monolingüístic, lectors ràpids!)

No hi ha cap mena de dubte de que la causa independentista ha sigut la major fàbrica de partits a Catalunya en lo poc que portem de segle XXI. I no candidatures minoritàries idealistes, sinó candidatures molt i molt presumptuoses, que s'han cregut autoritzades i capacitades per a ser "el" partit definitiu. Hem vist desfilar amb més o menys sort a Reagrupament.cat, a Solidaritat Catalana per la Independència, a Democràcia Catalana (no riguin, senyors, siusplau, que això és molt seriós) i ara a Nova Esquerra Catalana. Que com els seus predecessors, es quedarà en això mateix: en res.

Amb una enveja sana d'altres moviments històrics exitosos, i amb molta set de glòria i patriotisme barretinero, molts catalans i catalanes sobiranistes buscaven desesperadament un "líder", un "guía", un far que il·luminés el camí. Només s'havia de fer un passeig per la política i veure que els únics que prestaven atenció a tot i s'ho llegien tot eren els independentistes que buscaven "l'amor" de la seva vida en els vots a les urnes. I fins fa poc a ningú se li havia acudit que la resposta no es trobava en el partidisme tradicional.

Ara sí que l'independentisme és un tema pres seriosament. És debatut a diari en els mitjans, els diaris li dediquen pàgines i seccions senceres, els militars pronuncien amenaces, i hi ha fins i tot algun papanates que ja publica articles proposant diverses formes d'exèrcit català. No assenyalaré a ningú, qui es vulgui donar per al·ludit és el seu problema.

Però, ha sigut alguna d'aquestes candidatures faraòniques la què ha posat sobre la taula el tema seriosament per primera vegada? Doncs no, senyors. Va ser la indignació ciutadana, canalitzada per l'associacionisme no partidista, qui va aconseguir portar el debat a primera línia després del passat 11 de setembre. I sembla increïble com el tema ha trascendit fins el punt d'afectar molt seriosament a la política partitocràtica.

Per fi en algun aspecte el poble li ha donat la volta a la truita. Ara han sigut els partits del poder qui han hagut d'adaptar-s'hi a la nova realitat, i a alguns els hi ha anat millor que a altres. CiU semblava que no tenia ningú que la aturés, i ara ha iniciat una caiguda lliure sense precedents. ERC estava més morta que viva i ningú hi donava un cèntim, i ara poden aspirar a ser primera força. Fins i tot ICV s'ha sumat al carro del sobiranisme, sempre de manera ambigua, com és habitual en ells.

Però qui ha patit un major desgast del canvi social ha sigut el PSC. Fins el punt d'ara plantejar-se molt seriosament el PSOE de portar la seva marca amb les seves sigles a Catalunya, independentment del què opini el PSC.

No és la primera vegada que es proposa algo semblant. Ja anys enrere, en temps del senyor Nadal (o podriem dir Nadahl, imitant la seva peculiar pronunciació), el PSOE de Felipe González s'havia plantejat exportar la seva marca a Catalunya sense contar amb els socialistes catalans. També en època de ZP i el meu "paisano" Pepiño Blanco es va posar sobre la taula la possibilitat, degut a la deriva excessivament "republicana" i "federalista" de Maragall (en Pasqual, enteneu-me, no el confoneu ara amb el seu germà). Però ja és el tercer avís, i aquest sembla el més seriòs.

I tot i que el principal argument de "desprestigi" per part dels noCiUs era que amb el PSC "ens controlarien des de Madrid", la veritat és que PSC i PSOE són dos partits diferenciats, tant en origen com en realitat. El PSC va ser fruit de la fussió de molt diverses tendencies socialistes i socialdemòcrates catalanes, i irònicament ha acabat convertint-se en el partit "pijo-progre" per excel·lència. També en els reis de la incoherència i del doble discurs. En teoria, per fundació i origens, hauria de ser el PSC el partit veritablement obrerista català, més tenint en compte la tradició industrial de Catalunya, però no. Manda huevos, que deia cert pepero fa un temps, que la classe obrera catalana del cinturó vermell de Barcelona sigui en tendència molt més PSOE que PSC...

I ara ens preguntem si tot això acabarà en "agua de borrajas", com diu la meva àvia, o veritablement veiem una fractura irreconciliable del PSC-PSOE. Ja hem vist com s'han trencat múltiples disciplines de vot, tant a Barcelona com a Madrid. Ja hem vist com tothom se les dona de més sociata que el veí i mira de buscar l'autèntic esperit de resurrecció del PSC. Però si veritablement veiem com PSC i PSOE es trenquen per sempre, tot i que la intenció sigui que el primer es faci més fort, crec que el resultat pot ser diametralment contrari... 

Era molt habitual (i propi del "seny" català) veure com molts de votants durant les eleccions catalanes votaven CiU, però a les generals votaven PSC. Catalunya i Andalusia han sigut els "fortins" socialistes que sempre han mantingut el seu poder. I Andalusia encara no ha fallat massa... però si els sociates perden Catalunya, a l'altra banda de l'ebre ho poden pagar molt car.

Sincerament, no crec que la independència arribi, i si ho fa, dubto que ens porti canvis de veritat. Però hem de donar gràcies a què el moviment independentista, lluny de ser monopolitzat els noCiUs, hagi aconseguit trencar per sempre les dinàmiques de la política partidista, i hagi portat a primera línia el poder popular. Perquè ara molts que van començar a interessar-se per l'associacionisme i la mobilització ciutadana per la causa nacionalista, ara han descobert altres coses. Perquè molta gent que només volia que la "secessió" fos una possibilitat real, després de veure-la com a tal, va passar a pensar: i després què? Quin sentit tindria una independència sense veritables canvis socials? Volem realment una Catalunya independent amb els polítics que tenim ara? Doncs crec que el poble ha dit NO.

Perquè els canvis de veritat no arribaran mai per canviar una bandera per una altra. No arribaran per cantar un himne diferent. Ni tan sols tenir una altra constitució ens garanteix el respecte pels drets socials. 

Això només podem fer-ho nosaltres. Som nosaltres qui tenim la possibilitat del canvi, i l'estem fent possible. Però és important que no parem, ni tan sols encara que arribés la tan esperada independència (això és el què volen uns quants que ara no esmentaré).

Estem a una segona transició, i som la ciutadania qui la porta a terme. I els partits ja han vist que només els hi queden dos opcions: adaptar-s'hi o morir. Perquè són ells qui s'han d'adaptar a nosaltres, i no al revés (fins no fa gaire havia qui deia que "el PSC no s'havia d'adaptar a la societat perquè ERA la pròpia societat"). 

I ens ha costat, però sembla que per fi ho hem entès.

ECG.

domingo, 3 de marzo de 2013

¿Acaso no matan a los caballos?


Aprovechando el título provisional de mi blog (y si las votaciones sobre su nuevo título no avanzan, puede que el definitivo), hablaré hoy sobre un tema que no ha parado de salir en las noticias desde hace semanas: los restos de carne de caballo presentes en la carne de vacuno.

Antes, eso sí, permitidme que explique antes el título del artículo. Los que sean forofos de la novela negra como yo, habrán sonreído al ver el título provisional del blog ("Danzad, danzad malditos") y el título del artículo, ya que el segundo corresponde a una grandísima novela de Horace Mccoy de 1935, y el primero al título en castellano de su excelente adaptación cinematográfica. Y es más que excelente porque, aparte de ser técnicamente muy buena, puede verse con el libro en la mano, y los diálogos prácticamente coinciden. No explicaré nada sobre la novela ni sobre su adaptación a la gran pantalla, pero aun así los recomiendo.

Y ahora, al lío. Y vaya lío. Se ha liado bastante parda con el tema de la carne de caballo, y ya desde el primer día me llamó la atención. Al principio me extrañó, pues tenía presente que la carne de caballo era más cara que la de vacuno, así que, ¿por qué se usaba la carne de caballo para rebajar la de vacuno?

Informándome un poco leí que la carne de caballo había bajado mucho de precio desde el comienzo de la crisis, debido a que los sacrificios de caballos se han multiplicado exponencialmente, rebajando el precio de los productos cárnicos derivados de ellos. Eso es lo que ha motivado a algunos productores con muy pocos escrúpulos a usarla para rebajar el vacuno y ahorrarse unos céntimos.

No puedo dejar de sentir pena por los équidos que son víctimas de no poder mantenerse los terrenos que necesitan para vivir, y de que a menudo se tengan más contemplaciones con otros animales muertos y maltratados que no con ellos. Quizá psicológicamente tenemos la imagen de que el caballo es un animal fuerte y robusto, y sus muertes gratuitas parecen menos dramáticas que la muerte sin sentido de un perro o un gato. Es como el héroe de cine que muere: la muerte del caballo puede sonar incluso épica. Incluso hay quien puede sonarle "necesaria" la muerte de un caballo, debido a la imagen que tenemos de que un caballo debe ser sacrificado si se lastima una pata, imagen en gran parte fruto del cine del Oeste y de la cultura de las carreras de caballos. Hay quien se cree con criterio y poder suficientes como para justificar sin veterinarios delante la eutanasia de un animal, y cuya opinión, en caso de poder darla, dudo que fuera favorable.

Existía un genial micro-cuento de Pere Calders en el cual un jockey caía de su caballo rompiéndose una pierna, y el caballo "piadosamente" procedía a desnucar a su jinete. Gran humor negro en este caso, dándole la vuelta a la moral tan socialmente aceptada del sacrificio del caballo.

Pero volviendo al problema de la presencia de la carne de équido en el vacuno, no entiendo qué problema hay para los consumidores de carne. Los hay que dicen que se ha sufrido una "estafa" al no estar correctamente etiquetada, y que cada uno es libre de elegir si quiere consumir carne de caballo o no. Lo cierto es que no hay estafa alguna, pues por ley un etiquetador no está obligado a indicar un elemento de un producto alimentario si su cantidad dentro del producto es inferior al 1%, a menos que se trate de un alérgeno potencial (y tampoco es obligatorio si la presencia de ese alérgeno no es intencionada, y se debe tan sólo al uso de dichos alérgenos en la misma planta industrial para la elaboración de otros productos que no son el propio producto etiquetado). Y no conozco a nadie alérgico a la carne de caballo. Y aparte, la carne de caballo no presenta ningún riesgo para la salud. Hay quien indica que se han hallado restos de un antiinflamatorio para équidos no apto para el consumo humano, pero menos de un 1% de carne de caballo dudo que represente una cantidad suficiente como para que los restos de dicho antiinflamatorio resulten tóxicos.

Para quienes se horrorizan por este tema creo que deberían repasar la mayoría de productos que compran en el supermercado, y de dónde provienen la mayoría de "E"s que se indican en las etiquetas. O deberían informarse de dónde provienen los filetes de panga, o de que el atún en lata contiene mercurio. Creo que comparado con la mayoría de cosas que nos metemos en el cuerpo y que casi nadie se escandaliza, los restos de carne de équido en el vacuno son algo puramente anegdótico e irrelevante.

Así pues, ¿por qué tanto revuelo? Pues la razón es muy sencilla: por la escasa cultura de consumo de carne de caballo en muchos sitios. El caballo es un tabú alimentario en muchas culturas, como lo serían en la nuestra las serpientes o los escorpiones. Y es curioso que el caballo sea un tabú alimentario. Creo que es por el mismo motivo que he indicado anteriormente: el caballo es un animal que inspira épica, libertad, valor. Es la montura de los héroes de ficción, la de los caballeros medievales. El caballo es sinónimo de campos de batalla, de liderazgo, de aventura. Es por eso que para algunas culturas sea un "shock" el consumir su carne.

No soy médico ni ningún otro experto que pueda dar una opinión contrastada al respecto, pero desde mi humilde visión creo que los consumidores de carne pueden estar muy tranquilos. Aunque creo que nos puede ir muy bien este tema de moda para analizar un poco lo que nos metemos en la boca, y preocuparnos un poquito más por lo que le damos al cuerpo. 

Como curiosidad apuntar que yo personalmente descubrí que eliminando refrescos como la coca-cola o la fanta de los combinados, prácticamente no padezco resaca el día después de una celebración, así que deberíamos preguntarnos también si son los licores en sí los que destrozan nuestra salud, o son más bien esos refrescos cargados de "E"s los que nos pulverizan. Y en consecuencia, deberíamos meditar si es un microgramo de un antiinflamatorio presente en menos de un 1% de carne lo que nos provoca un trastorno de salud, o bien son otras combinaciones alimentarias las que nos llevan a los trastornos.

Y para finalizar, para quienes ya se preparan para censurarme y para ametrallarme a datos varios en defensa de la eliminación de esos productos cárnicos del mercado, me gustaría invitarles a la reflexión de que es muy patético que por esta anegdota équida vayan a tirarse quilos y quilos de carne, teniendo en cuenta la de personas que no pueden llevarse nada a la boca. Y si los propios caballos de los que salió dicha carne pudieran opinar, supongo que antes preferirían que su muerte sirviera para alimentar a alguien. Yo al menos lo preferiría.

ECG.