Avui és un gran dia

Tot i que el fred ha tornat, la meva al·lèrgia no ha marxat. I tot i el dopatge d'antiestamínics que porto a sobre, avui estic molt content.

Podria estar content per moltes coses, i podria no estar-ho per moltes altres. Però avui ho estic perquè per fi Europa ha fet justícia, declarant il·legal la llei espanyola sobre els desnonaments. 

Molts portem anys dient-ho, i quan semblava que tot anava bé i gossavem dir-ho ens tatxaven de "rojos ressentits cainites": encara vivim a una societat post-franquista, i conservem moltes lleis d'aquella època. Aquesta, concretament, data de l'any 1946. Però Europa per fi ha intervingut en aquest drama terrible que vivim a diari.

Jo sovint sóc incapaç d'entendre a on estem. Sóc incapaç d'entendre com senyors trajats que han treballat molt poquet a la seva vida però que tenen les seves butxaques molt plenes són capaços de dir sense despentinar-se que les persones desnonades s'ho mereixen perquè tenen deutes que han de pagar, i tothom s'ha de fer càrrec de les seves despeses. Sóc incapaç d'entendre com hi ha gentussa que sota el paraigües de ser "empresari i liberal" s'atreveix a fer judicis de valor i considerar que tot estava molt bé tal i com estava, i que els canvis que calen són mínims, i en tot cas que ha de ser tot regressiu (menys Estat i més "llibertat" econòmica). Bueno, potser sí que ho entenc, però el problema està en què si ho he d'entendre em cabrejo encara més.

Molts viuen sota l'argument de què qui no té diners és perquè és un vago i no vol treballar per guanyar-se'ls. Surten uns senyors allunyats de la realitat i diuen que el què hem de fer els joves és anar a servir cafés a Londres per sortir de la crisi, sense ells parlar anglès. Que diuen que muntem una empresa i treballem i així aixecarem el país. I no són només polítics infectes, sinó també la societat que hi ha al darrera que els recolza. Els mateixos que diuen que perquè "la prima de risc" baixi, ara resultarà que les "mesures d'austeritat" del PP estan funcionant...

Aquest matí mentres esmorzava escoltava parlar a un economista a TV1. La majoria d'economistes em posen nerviós, ja que van d'il·luminats i la caguen més sovint que l'home del temps, però algunes de les seves aportacions em van semblar interessants. I curiosament, a lo què molts hem repetit (jo m'incloc) de què fora de l'€uro estariem molt millor, ell s'hi ha mostrat molt escèptic. Realment volem recuperar-nos devaluant artificialment la nostra moneda con fa la Xina?

I avui Europa ens ha donat una lliçó de defensa dels drets socials. Aquesta Europa tan impopular, que molta gent garrula vol sortir-ne. Aquesta Europa que diuen "governada per la Troika i per la Merkel". Doncs jo m'atreveixo a dir que Europa sí, però per descomptat que no així.

Hi ha molts que ara pensen que aquí a Catalunya sempre hem estat més aprop d'Europa que la resta d'Espanya, i que per això molts criden com lloros que "volem ser un nou Estat d'Europa", o "no som una regió d'Espanya, som una nació d'Europa". Precisament és al revés... Un dels problemes principals de Catalunya ha sigut sempre mirar massa cap a la península i mirar massa poc cap a la resta d'Europa... No entenc d'on surten ara tants de super-europeus dient xorradas del calibre de què Catalunya independent seria un dels països més rics del món, i la tercera potència europea (amb menys habitants que Holanda, i fins i tot que Àustria). Però bueno, com sempre me'n vaig del tema.

La qüestió és aquesta. Jo crec que Europa sí. Una altra Europa. I tenim molt a on emmirallar-nos. Podem mirar envers el sindicalisme alemany, podem mirar l'educació finlandesa, l'Estat del benestar suec... Però ells també poden mirar-nos a nosaltres, i veure com hem sigut un poble amb coratge al qual no li tremola el pols a l'hora d'impedir desnonaments i d'enfrontar-se a les garrotades de la policia.

I a fí de comptes, Europa som tots...

ECG.