jueves, 11 de abril de 2013

Qui és Carles Puigdemont?



Periodista de professió (amb estudis de filologia, però sense cap carrera finalitzada), nascut a Amer, Carles Puigdemont i Casamajó és l'alcalde de la nostra estimada ciutat de Girona des que a les eleccions municipals de l'any 2011 es posés punt i final a 32 anys d'hegemonia socialista.

El seu nom per descomptat que no era desconegut a la nostra ciutat abans de convertir-se en alcalde. Cap de redacció del diari El Punt, director de l'ACN i director general del diari Catalonia Today, a més d'autor del llibre "Cata-qué?" i director de la Casa de Cultura del 2002 al 2004, així com membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya. A més, venia de ser diputat al Parlament de Catalunya des de l'any 2006. Un currículum "envejable" per a qualsevol candidat a l'alcaldia d'un municipi, al menys a priori. 

No tothom tenia una imatge del tot positiva d'ell. Hi havia qui afirmava que era un periodista molt mediocre, i que com a polític li mancava carisma, tot i tenir personalitat. Per un altre costat se'l posava pels núvols, i CDC des del principi de la campanya el va oferir com "l'alcalde del canvi" (tot i que algunes veus deien que ell mai havia volgut ser alcalde). I el canvi va arribar, però ningú sabria dir si cap a millor o cap a pitjor.

El 22 de maig del 2011 es convertia en alcalde, i va ser bastant sorprenent, ja que d'entrada tothom donava per sentat que els socialistes repetirien majoria una vegada més, donant entrada a la jove Pia Bosch com a successora d'Anna Pagans. La veritat és que la explicació més realista sobre aquest canvi va ser que les eleccions municipals es van contagiar de la devacle del PSC i del gran auge de CiU durant el 2010 i el 2011, i en realitat, tant Puigdemont com CiU n'eren perfectament conscients. La seva victòria no es debia als mèrits de CiU durant la campanya o al seu candidat (cosa que no vol dir que no fos un candidat competent, ja que com ja s'ha explicat, el seu currículum era envejable), sinó a l'efecte sociològic que se n'havia derivat de la proximitat entre els comicis. No havien passat ni sis mesos des de les eleccions catalanes, i el govern convergent encara no havia mostrat la seva pitjor cara, i el mite de què tots els problemes que podien haver-hi "eren culpa de l'herència rebuda" encara podia ser creïble. Lo més greu de tot és que encara ara hi ha qui s'ho creu, però aquesta és una altra qüestió.

El fet era que l'ajuntament de Girona durant tota l'època socialista s'havia caracteritzat per un fort hermetisme. Tant Quim Nadal com Anna Pagans havien mantingut a l'ajuntament allunyat dels veritables problemes de la ciutadania, i sovint donava la sensació de què Girona era només el barri vell. Tot i que els socialistes van arreglar molt una ciutat que era coneguda per ser "tres vegades immortal i plena de merda fins dalt", la veritat era que els barris, a on resideixen dos terceres parts de la població total del municipi, eren els grans oblidats (i en ocasió fins i tot menyspreats). Així, des dels col·lectius municipalistes sovint es criticava la "Girona de postal" d'Anna Pagans, i les CUP van sortir-ne molt beneficiades de la seva participació a la majoria de moviments socials de la ciutat durant aquesta època d"'hermetisme", aconseguint ni més ni menys que tres regidors (amb el recolzament de R.cat). 

Així doncs, Carles Puigdemont va començar a governar a una situació molt delicada, i veritablement la seva legislatura fins ara s'ha caracteritzat pels problemes reiterats. Va heretar les obres del TAV, que havien destrossat el Parc Central per sempre i havien provocat seriosos problemes i conflictes en el barri de Sant Narcís; va viure la forta retallada de finançament dels ajuntaments, trobant-se amb un municipi endeutat fins dalt, i va patir la forta indignació social derivada de les retallades injustificables del sector públic per tal del govern de la Generalitat. Així, va arribar a ser agredit el 15 de juliol de 2011, quan es dirigia a una conferència del conseller de Salut, per part d'un grup de protestants contra les retallades a la sanitat.

Tots aquests fets li dificultaven molt la legislatura. A més, hi havia el factor d'haver arribat a l'alcaldia degut a la inércia de les anteriors eleccions catalanes. Així, de seguir amb l'estil "hermètic" que havia caracteritzat a l'ajuntament durant els 32 anys de govern socialista, no tindria cap mena de possibilitat de repetir alcaldia a l'any 2015. I a més a més molts analistes ja vaticinaven que no acabaria la legislatura. De no haver-hi algun canvi fonamental a l'ajuntament, res podria evitar el retorn dels socialistes al poder, i CiU veuria molt seriosament compromés el seu projecte d'Estat "propi" català a mida, ja que per tal de poder dominar tot el procés sobiranista derivant-lo envers les seves necessitats (i dels seus dominadors financers de l'oligopoli LaCaixa-Godó) era indispensable tenir controlades les quatre capitals de província. Així doncs, Puigdemont va donar un gir molt important a l'ajuntament.

La crisi i els reiterats insults que estava patint la ciutadania van fer que l'associacionisme ciutadà s'enfortís cada dia més. Ja en època del fenómen del moviment social dels Indignats les coses estaven mogudes, però des del fracàs del 15-M els teixits associatius gironins van aprendre la lliçó i van començar a organitzar-se. I aquesta excel·lent organització i mobilització ciutadana, motivada tant per la crisi global com pels problemes del municipi (tant els que ja venien d'abans com els nous derivats de les obres del TAV i de les retallades), van culminar amb la creació de la Mesa d'Entitats i de la Xarxa pels Drets Socials. Girona es movia, i l'alcalde no tenia més elecció que adaptar-s'hi o enfrontar-s'hi. I va triar adaptar-s'hi.

A la legislatura de Puigdemont hem pogut veure una certa obertura de l'ajuntament envers els moviments ciutadans, i hem vist com s'està deixant negociar per a aconseguir uns presupostos participatius. Hem vist canvis respecte al què la participació ciutadana suposa, no tots els què dessitjariem, però més que a qualsevol altra època. Però tot i això, darrerament l'alcalde ha esdevingut hostil.

Els seus tímids compromisos envers les entitats ciutadanes rarament satisfeien les reivindicacions de la ciutadania, que mai eren excessives. Poc a poc hem anat veient com la situació se li ha anat escapant de les mans, i tot i oferir diverses audiències públiques als veïns de Sant Narcís i de la resta de la ciutat respecte a qüestions com la del TAV, i de mostrar-se dialogant (en teoria) amb la majoria de qüestions, al final resulta que aquesta obertura envers l'associacionisme ciutadà se li ha girat en contra. Ara, té una ciutat organitzada, que ha vist que el canvi és possible, i disposada a fer qualsevol cosa per a ajudar a la resta de ciutadans i ciutadanes a superar les injustícies reiterades que estem patint. I a l'alcalde li està quedant tot massa gran, i gran part de la ciutadania té la sensació de què l'alcalde no està de la nostra part.

El problema principal ha sigut que Carles Puigdemont ha volgut jugar a una cosa que no sap jugar-hi. Ha volgut ser un alcalde popular i proper, quan no és aquesta la seva vocació. Carles Puigdemont sense cap mena de dubtes seria un gran administrador, un excel·lent ministre, i faria grans labors com a diputat de qualsevol parlament. És un especialista amb "política professional". Però no està preparat per a la democràcia participativa.

El sistema teòricament democràtic a on vivim és representatiu, i això ho van tenir molt clar els socialistes durant els 32 anys previs a la "era Puigdemont". Tenien molt clar que ells eren triats com a representants a les urnes, i que aquests vots eren la legitimació de la seva feina, així que "no havien de rendir comptes a ningú". Però aquest sistema de democràcia "representativa", com bé deien els indignats, li diuen democràcia i no ho és. El sistema representatiu podia estar bé com a transició d'una societat que venia de patir una dictadura, però ja fa temps que la ciutadania (especialment els més joves) estan reivindicant més democràcia. O millor dit, simplement reivindiquen democràcia, ja que el sistema al qual vivim no se'l pot anomenar com a tal. Però curiosament, l'ajuntament convergent de Carles Puigdemont pretenia ser un ajuntament proper a la ciutadania sense fer el pas envers la democràcia participativa, i el problema està en què la classe política "professional" encara no ha entès què és veritablement la democràcia.

Així, veiem com Puigdemont volia ser l'alcalde del poble, i està siguent superat pel poble. I una vegada més, tal i com era al principi, està en la disjuntiva d'adaptar-s'hi o enfrontar-s'hi. Però sembla que aquesta vegada ha triat la segona opció. 

No sabem què passarà d'ara a les properes municipals. Però el què està clar és que el moviment ciutadà ja no es pot aturar, i anirà a més. L'auge de les accions de la PAH, la iniciativa "Cuinem juntes i dinem en família", i la força creixent de la Mesa d'Entitats ja no poden menys que ser la base de futures actuacions amb més àmbits. Molta gent del municipi que mai s'havia plantejat formar part de cap entitat ara veuen que només ells són amos del destí de la nostra gent. I el nostre alcalde sembla que de moment no pot participar-hi.

I aquest canvi que era, teòricament, per a aconseguir assentar-se a l'alcaldia, sembla que ha sigut precisament el què ha signat la seva sentència de mort com a polític municipalista. Sempre li quedarà la "alta política", i molt segurament quan deixi de ser alcalde passarà a tenir algun càrreg com a diputat o ministre. Però passarà a la història per haver pogut ser l'alcalde del poble, i deixar passar l'oportunitat.

I és que potser, en realitat, el problema no és ell, sinó el Partit del qual forma part.

ECG.

1 comentario: