Fins a ahir, o fins i tot avui, molts ni sabien qui era David William Donald Cameron. No, no és parent de la popular actriu i àngel de Charlie, ni tampoc té res a veure amb cap ànec de la Disney. Estem parlant ni més ni menys que del primer ministre del Regne Unit.
Des de l'etern 11 de setembre de 2012, no hi ha dia que es pugui obrir un diari sense trobar-ne, com a mínim, 2 ó 3 articles que parlin sobre la independència. A diari al facebook veiem debats estèrils, i llegim a la premsa milers d'articles d'opinió, tots amb vocabulari molt rimbombant, teoritzant i esgrimint arguments molt extranys sobre "el gran dia". Molta gent fins i tot ja diu sense despentinar-se que ja no queda sinó esperar a que arribi "el gran dia", i ja se n'obliden de tot el què resta.
Però darrerament semblava que la dura realitat havia picat a la porta de les il·lusions. Ja aviat farà un any de la històrica manifestació, i les colorides estel·lades que s'havien de mantenir als balcons fins a que "el gran dia" arribés ja han perdut gran part del seu color. Les barres vermelles han esdevingut marrons, i el fons groc s'ha tornat ocre. Moltes i molts ja començaven a adonar-se'n de què ens havien enredat, i que el govern convergent del senyor Mas no havia tingut mai la més llunyana intenció de convocar cap referèndum vinculant. Poquet a poquet, les insinuacions de què el referèndum no és urgent, i les declaracions de què la intenció del senyor Mas era acabar la legislatura, havien fet obrir els ulls a molts que veien que les coses no anaven a ser tan fàcils i tan maques com ens volien fer creure.
Però parlà Cameron, i les esperances de molts s'han rebifat. Avui a diaris com Vilaweb surten com bolets articles amb un to de cert optimisme, amb una certa "reconciliació" amb la figura de Mas, ja que recentment els articles havien deixat de considerar-lo un heroi patriota. Però no hem de deixar-nos enlluernar per les aparences.
Òbviament que és digne d'anàlisi l'actitud d'Europa, i les paraules de Cameron, pressionant al govern espanyol per a què faci algun moviment envers la qüestió de Catalunya, han sigut per a molts un raig d'esperança.
Però una vegada més, se'ns oblida el més important de tot. Que no serien Cameron ni Europa qui ens portarien una Catalunya independent. Seguirien sent els mateixos que ens han retallat els drets socials, cometent greus crims contra la humanitat i a sobre fent veure que és molt al seu pesar. Serien els mateixos que diuen que no es pot fer res, perquè tenen molt poc poder, i que tot el què abans era culpa de l'herència rebuda en temps del tripartit, ara és culpa d'Espanya.
Serien els mateixos que han recuperat els canons d'aigua per a reprimir manifestacions, tot i que anys enrere havien sigut descartats per ser extremadament perillosos.
La majoria de la gent que ara té tota la seva fe dipositada amb la independència és en gran part perquè ho veuen com la única sortida envers un canvi. Però un canvi no té per què ser a millor. Se'ns repeteixen les xifres de l'espoli d'Espanya sobre Catalunya (xifres i dades sempre sense contrastar) i no se'ns ensenyen els índexs de pobresa i d'injustícia social que s'estan multiplicant a Catalunya. L'encariment del preu de l'aigua al nostre municipi ha sigut una de les gotes que aviat colmaran el got.
Si volem un canvi, la independència no dona igual qui la porti. Molts tenen el valor de dir que cal fer un referèndum per guanyar-lo, no per a consultar al poble català què vol. Molts il·luminats carregats de testosterona volen simplement construïr una "pàtria" en el sentit més arcaic del terme, canviant-nos una gàbia per una altra. I lo pitjor és que molts estan disposats a acceptar-ho sota l'argument conformista de què "ja que tots ens roben i ens reprimeixen, millor que ho facin els d'aquí".
Personalment, no puc entendre com es pot esgrimir una ideologia sustancialment transformadora com és l'independentisme des de posicions de conformisme, i gairebé de servilisme i esclavisme. De què servirà doncs tota la lluita social de moviments com la PAH si tot ho engeguem a norris per una "pàtria" més xupi-guai? Aquesta actitud em fa pensar amb el típic home o dona que encegats decideixen llençar-ho tot per la borda per l'amor de la seva vida, renunciant a coses molt més importants, i després acaben siguent esclaus o esclaves eterns de la seva decisió.
No ens deixem enlluernar. Porti a on porti el sobiranisme català, aquest ha de ser transformador, i per tant és il·lògic que sigui patrimoni dels què no volen transformacions progressives, sinó regressives. De què ens servirà tenir una nova pàtria si aquesta només serveix per a enfortir encara més als que ja ens reprimeixen?
Com repeteixo sempre, si volem un canvi, som nosaltres qui l'hem de portar, i no deixar-nos enganyar una vegada més, conscient o inconscientment.
Cameron ha parlat. Però ara qui ha de contestar-li no és Margallo. És el poble català qui ha de dir quina nova societat vol.
ECG.
No hay comentarios:
Publicar un comentario