Crimea, Vèneto, Escòcia, Catalunya: Una comparativa

L'any 2014 ha arribat carregat de sorpreses "inesperades". En menys d'un mes, a Ucraïna té lloc un aixecament popular nacionalista i europeísta (Euromaidan) que tomba el govern pro-rus triat prèviament per la majoria russòfona del país, fet que provoca una ocupació de la regió autònoma pro-russa de Crimea per part de les forces de Putin, i setmana i mitja després veiem com se celebra un referèndum que permet als crimeus decidir què volen ser. I han triat ser russos. I per si això no fos suficient, paral·lelament està tinguent lloc al Vèneto un referèndum on-line a on triaran entre diverses opcions per als venecians, entre elles la seva independència, però a més a més també votaràn la seva pertanyença o no a organismes com la UE o la OTAN, i altres qüestions. I per si tot això no fos suficient, està programat per al 18 de setembre un referèndum a on els escocesos decidiran si volen que la seva nació constituent del Regne Unit passi a ser una república independent o no, i, suposadament (però encara sense capacitat de confirmar-ho), s'ha de celebrar també el 9 de novembre un referèndum similar a Catalunya. Però la pregunta és, podem establir paral·lelismes entre aquests processos? Les circunstàncies són semblants? Estem davant d'una nova "primavera dels pobles" com la de 1848? O estem devant d'una desintegració del bloc europeu occidental com la que va viure el bloc oriental a finals dels anys 80?

Certament és difícil per a qui viu fora dels Estats involucrats en els conflictes haver seguit fins a data d'avui aquests processos, però que si un busca una mica a les xarxes i als mitjans de comunicació en podrà trobar referències que es remonten molts i molts anys enrere. I un podrà entendre millor què està passant. I certament, és inevitable mirar de buscar similituts i, fins i tot, intentar establir dinàmiques. Però més enllà de les circunstàncies particulars de cada un dels territoris esmentats, molt i molt diferents, m'agradaria incidir en un factor que, a priori, veig com a molt més determinant: a on es vol arribar amb aquests processos, és a dir, què es busca després de la independència (o no) d'aquests territoris?

Comencem amb Crimea. El seu estatus inicial era la d'una república autònoma amb un cert autogovern, i la seva demografia diferia elementalment amb la de la major part d'Ucraïna amb la presència aplastantment majoritària de russòfons en el territori, a més de la presència de la minoria tàrtara. Històricament Crimea havia estat tàrtara, i després va ser colonitzada per Rússia. Des de llavores Crimea sempre havia estat russa, però una decissió poc encertada del líder soviètic Kruischev va entregar la península a la RSS d'Ucraïna, la qual es va independitzar convertint-se en la Ucraïna actual que tots coneixem. Des d'aquesta independència, Ucraïna ha patit una intromissió constant de Rússia en els seus assumptes, així com una dependència energètica odiosa, fet que va portar a la Revolució Taronja del 2004-05 proeuropeísta, que n'és el precedent directe de l'Euromaidan del 2014. Però aquesta darrera revolució a priori europeísta ha degenerat cap a postures ultra-nacionalistes molt excloents, fet que ha portat finalment al referèndum sobre l'estatus polític de Crimea. I no sabem de moment com acabarà la situació, ja que Ucraïna ha decidit mobilitzar els seus reservistes, i es respira un clima de guerra. Certament, Putin ha fet una jugada molt astuta, però alhora ha tingut molta sort, ja que tot plegat ha coincidit amb què USA es troba reduïnt les seves forces armades a nivells anteriors a la Segona Guerra Mundial, i Europa es troba enmig d'una campanya electoral europea decisiva, a on molts sectors volen veure canvis profunds dins de la UE. Ha pillat a occident amb el cul a l'aire, i veig difícil que ningú pugui impedir que el poble crimeu torni a ser rus.

I què passa amb el Vèneto? Aquí veiem un procés que forma part d'un altre que ja ve d'abans: el president de la regió és Luca Zaia, pertanyent a la Lliga Nord, facció de dretes identitària que demana l'autodeterminació de les regions industrials del nord d'Itàlia, considerant que el sud d'Itàlia és un pou sense fons de subvencions i ajudes públiques, improductiu, que els hi impedeix desenvolupar-se plenament. El debat sobre la organització territorial de la República d'Itàlia ve des de la pròpia reunificació italiana, la qual en un principi volia veure una Itàlia federal (plantejament lògic tenint en compte les importantíssimes diferències físiques, culturals i econòmiques entre els territoris constituents de l'Estat Italià), però aquesta mai s'ha vist realitzada. Veiem una Itàlia de tendències centralistes, amb diverses concessions envers determinades regions, les quals sovint veuen un "efecte yo-yó" amb els seus drets depenent de l'època. Però la caiguda del govern tecnòcrata imposat per la UE a Itàlia i la pujada al poder de Matteo Renzi, un centralista confès, ha portat a que el govern venecià decideixi tirar endavant un referèndum que durarà 5 dies: del 16 al 21 de març. 

Luca Zaia

El propi Zaia ha extès la mà cap a Catalunya, comparant ambdues situacions. Personalment, no sento cap mena de simpatia envers la Lliga Nord, ja que els seus plantejament els veig més propers a Plataforma per Catalunya que no pas a CiU. Però no és menys cert que la situació al Vèneto és semblant a la catalana: zona autònoma d'un Estat pseudodescentralitzat, hereva d'una gran potència mediterrània medieval, amb llengua pròpia, i un govern de dretes que esgrimeix arguments econòmics per tal de legitimar el seu procés. Les zones sud dels respectius Estats espanyol i italià són vistes com a endarrerides i com a eternes mantingudes per mitjà dels impostos, i els governs burgesos venecià i català fan promeses de prosperitat si s'aconsegueix la secessió.

I què passa amb Escòcia? La seva situació m'atreviria a dir que és la més diferent de totes, quasi privilegiada si la comparem amb les altres tres. Escòcia, en realitat, no ha deixat mai de ser una nació pròpiament dita. Ténen les seves pròpies federacions esportives, veuen les seves seleccions competir en les grans competicions internacionals, i tenen control sobre la seva educació. Escòcia és quasi un Estat sobirà, que comparteix una mateixa monarquia amb els anglesos, galesos i nord-irlandesos. No existeix una constitució única per a tota la monarquia, per lo que no hi ha cap impediment legal que des de Westminster es pugui esgrimir contra la voluntat del parlament escocès de proclamar la seva secessió si el poble ho dessitja. Així doncs, Escòcia és qui a priori ho hauria de tenir més fàcil, però els debats sobre la sobirania del petroli, així com sobre si s'entrarà a l'Euro o es mantindrà la lliura esterlina, així com els sondeijos que donen una victòria al "no" en el referèndum, estàn fent que el procés que a priori és el més coherent estigui esdevinguent el més complex.

Però una vegada més, a on es vol arribar amb tot això? Bé, els crimeus des del principi han deixat clar que ells volien ser russos, i han tirat pel dret amb l'ajut de les tropes russes en molt poc temps. Els escocesos no tenen gens clar si volen seguir sent britànics o no, ja que escocesos ja ho són. Al Vèneto tenen clar que volen ser venecians, però el debat està en quin Vèneto volen. I les seves autoritats n'estan actuant en conseqüència: estan preguntant al poble venecià si volen ser italians o no, si volen ser europeus o no, si volen ser occidentals o no. Però el govern català no té cap intenció per mitjà del referèndum de plantejar al poble català QUINA Catalunya vol. Suposadament ens preguntaran si volem que Catalunya sigui un Estat o no, i en cas afirmatiu, si volem que aquest sigui independent. Però no ens aclareixen fins a on arribarà aquesta independència: només de l'Estat espanyol? O també de la UE? O del FMI? o de la OTAN?

Se'ns ven des del govern català que és només l'Estat Espanyol qui ens té sotmesos, quan en realitat el propi govern espanyol es troba més sotmès encara que la pròpia Catalunya. Una Catalunya independent que no controli la seva moneda i segueixi depenent de Brusel·les i del FMI, és veritablement independent? Doncs és molt obvi que no.

La resposta a tot plegat és molt senzilla: els poders fàctics catalans, encarnats pel pacte d'Estat CiU-ERC, no volen cap mena de canvi real a Catalunya. Simplement, volen que canvii tot, per a que no canvii res. Per això tots els debats sobre què hi haurà després de la independència es posterguen, s'ajornen. Ja és omnipresent l'argument simplista i pueril de "primer la independència, després ja parlarem". Els què esgrimeixen aquest argument crec que no tenen gaire clar que els debats sobre quin model de país s'ha de tenir s'han de fer ABANS de crear el país, i no després de què aquest ja ha estat construït. Que potser un decideix quin tipus d'armari vol després d'haver-lo montat? No, oi? Un primer decideix què vol comprar, i després ho compra i ho construeix. Però el govern català està intentant colar als catalans i catalanes una enorme estafa piramidal, i el poble se n'adonarà després d'haver-la comprat. I després serà molt més difícil canviar-ho tot.

Per això, el poble català ha d'exigir ja no només que se li pregunti si vol que Catalunya sigui un Estat o no. El poble català ha de decidir COM ha de ser aquest Estat. I per aconseguir-ho, primer ha d'adonar-se'n de què els celebradors del referèndum, de moment, no ens ho volen preguntar.

ECG.