lunes, 27 de julio de 2015

Qui és el veritable enemic del poble català?


Lluís Rabell, cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, i Raül Romeva, cap de llista de Junts pel Sí,
les dos candidatures catalanes autoconsiderades de ruptura amb el statu quo vigent.

Els següents comicis als quals ens enfrontem després del gran "tsunami" de les municipals són les eleccions catalanes del 27S, les quals han estat proclamades en clau suposadament "plesbicitària". En conseqüència, no paren de sortir articles d'opinió i anàlisis sobre el tema, així com les xarxes socials estan molt tenses. Surten com bolets eternes discussions bizantines, que comencen com debats però que acaben sent partits de tennis aviam qui la té més grossa i qui rebaixa més al contrari. Ocupen llargs fils de conversa tant al Facebook com al Twitter, tan llargs que alguns arriben a superar les 100 rèpliques i contrarrèpliques. I els dos bàndols són, per una banda, els "hooligans" de "Junts pel Sí" , i per l'altra, els de "Catalunya Sí que es Pot". I enmig tenim a Procés Constituent i a les CUP, que no estan a cap dels dos bàndols, però que tant JxP com CSQEP consideren que haurien de considerar-los en el seu respectiu costat, ja que ambdós es veuen com el referent principal de "ruptura" en aquest suposat plebiscit del setembre.

I quins són els arguments i contraarguments? Molts. I alguns molt complexos. Però el resum simplificat és "la teva opció és impossible - la teva ho és més - no, la teva ho és encara més". I així en una espiral esgotadora que arriba fins a límits surrealistes, arribant alguns fins i tot a dir que la "Llista del sí" és "el major desafiament a l'Estat espanyol en els darrers 300 anys". Sí, sí, aquesta bestiessa grotesca ha estat pronuciada... defensada... i reivindicada! Perquè veieu a quins extrems caricaturescos poden arribar-se en aquests debats sense cap ni peus.

"Junts pel sí" promet la independència en 8 mesos, i, com va dir el doctor Josep Fontana, "Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos?". Certament, jo també m'ho pregunto. Que aquesta és una altra: la llista de "Junts pel sí" , en paraules de Raül Romeva, promet que ens portaran la independència sense fer una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). I jo em pregunto: això com es fa? Per a independitzar-se només hi ha tres possibles vies: pacte amb Madrid de mutu acord, declaració unilateral, o bé un escenari de possible col·lapse de l'Estat Espanyol (a l'estil de la caiguda de la URSS). Però aquest darrer escenari, almenys de moment, el veig molt poc provable.

Per l'altra banda, des de Catalunya Sí que es Pot, es proposa fer la declaració d'una República Catalana, per a continuació decidir quin tipus de vinculació s'ha de tenir amb l'Estat Espanyol. Així, les opcions serien federar-s'hi, o bé romandre independents. Òbviament que aquesta proposta no va més enllà d'una declaració d'intencions, i molta gent fins i tot la ha trobat ridícula, parodiant-la i deformant-la molt durament. 

Certament, pot semblar estrany que una república vagi a federar-se amb una monarquia, però no és cap bestiessa. De fet, és el cas d'almenys 48 nacions sobiranes del món, així que no seria pas una cosa tan rara. Però el què és indubtable és que la proposta no està prou treballada, però tampoc pot estar-ho, perquè la confluència encara es troba en construcció, i de fet, encara s'està decidint qui hi participarà i qui no. Tot just fa un parell de dies Podem va aprobar en referèndum participar-hi (encara no ho havia decidit), i Procés Constituent va aprobar a la seva assamblea del dia 25 no participar-hi. Així doncs, encara és aviat per a jutjar la jove candidatura, ja que el seu programa serà fruit d'un consens que encara s'està elaborant. Però els seus detractors no necessiten esperar a que aquest consens s'elabori per tal d'atacar sense pietat i de manera molt gratuïta. Fins i tot, ja n'hi ha que s'atreveixen a presentar confluències alternatives.

El cas és que cap de les dos candidatures té clar encara absolutament res, precisament perquè estan en construcció. Però els defensors i detractors de qualsevol dels dos bàndols ja ho tenen tot molt clar, saben què faran i què no faran. I ens hauriem de preguntar: no és absurd? Si ni el mateix Raül Romeva té clar encara qui ocuparà la presidència de la Generalitat en cas de què la seva llista guanyi, com poden tenir-ho clar els potencials votants? La conclusió és que ambdós bàndols estàn lluitant una batalla a la què els contrincats encara no estan clarament posicionats. S'està donant tot per fet, i res està fet encara. Tot i que poden haver sospites molt clares de quines són les intencions d'un o d'altre bàndol, basades sobretot en els precedents, tampoc podem posar la mà al foc. 

Per als partidaris de Junts pel Sí, l'opció encapçalada per Lluís Rabell està destinada a fracassar, i els precedents que porten a sospitar-ho estan en les lluites històriques de l'esquerra catalana per la sobirania pactada, les quals suposadament van acabar totes en fracassos totals o parcials (siguent per a ells el "fracàs" més clar el de l'Estatut d'Autonomia de l'any 2006). I per l'altra banda, per als partidaris de Catalunya Sí que es Pot, la candidatura encapçalada per Raül Romeva serà necessàriament una estafa, i els precedents estan en el govern vigent de la Generalitat, que ha seguit de manera inequívoca la via de l'austeritat plantejada per la Troika (aquí entraria el debat sobre si han existit alternatives a l'austeritat de la Generalitat, cosa que els partidaris de Junts pel Sí no creuen que n'hi hagués, i en canvi els partidaris de CSQEP sí que ho creuen), i que tot sembla indicar que la tendència serà idèntica després del 27S: Mas president, austeritat, privatitzacions, corrupció generalitzada i protegida per la pròpia Generalitat, etc.

Després, existeixen contraargumentacions a totes dues declaracions, està clar, però aquestes contraargumentacions tendeixen de manera exponencial a deformar-se fins que al final res té sentit. Res està clar, però alhora tot sembla estar molt clar. No sabem absolutament res, però alhora ho sabem tot. Vist amb perspectiva, no és tot plegat una mica penós?

I mentres els dos bàndols autodeclarats com a rupturistes i que porten el canvi de debò (cosa que cada un dels seus contraris nega categòricament envers el rival) s'enfronten sense parar en bucles, bucles i més bucles sense fi, el veritable problema de tot plegat es manté al seu lloc, impune, i sense que ningú li presti atenció. I estic parlant, senyores i senyors, de Ciutadans.

Sí. Perquè l'impediment real del canvi no és ni "Junts pel Sí" ni "CSQEP". El problema real és Ciutadans. Qui més qui menys, ambdues llistes busquen un canvi, sigui pels mitjans que sigui i amb més o menys legitimitat. Però Ciutadans el canvi que busca és precisament regressiu. L'autèntic problema són ells, i ningú els hi presta atenció. I mentres tant, pràcticament tots els sondeijos els situen com a segona o tercera força.

Progre-indepes de Junts pel Sí! Activistes de CSQEP! Alto el foc! Fem el favor d'oblidar-nos del què ens creiem que representa el contrari. Deixem-nos de tonteries. El PP encara ens governa, i mentres ho faci, ni el poble català podrà decidir el seu futur, ni tampoc podrem elaborar un pla de rescat ciutadà que compensi les retallades de la Troika. Cap de les dos opcions és possible, ni la de Junts pel Sí ni la de CSQEP, amb Rajoy a la Moncloa. I ara mateix, els únics que poden fer que el PP es mantingui a la Moncloa són Ciutadans. I poden tenir precisament a Catalunya el seu principal sac de vots (cosa que és natural, ja que és la seva terra d'origen).

Així doncs, proposo deixar d'apuntar-nos entre nosaltres, i dirigir les armes envers l'enemic comú. Perquè lo veritablement important ara és trencar amb el règim corrupte que ens ofega. I això no serà possible si les dos llistes malgastem energies discutint-nos entre nosaltres.

ECG.

domingo, 5 de julio de 2015

Grècia resisteix



Mentre estic escrivint aquestes línies, encara s'està celebrant el referèndum a Grècia, i ignoro quin serà el resultat. El meu cor desitja que sigui OXI, però una part de mi, escarmentada després de mil moments d'il·lusió, em fa témer que moltes i molts grecs es vegin derrotats per la por i decideixin apostar pel mal menor, tot i que això serà vist per molts com a una derrota.

Mai m'ha agradat aquest tòpic de què "la història es repeteix", però és cert, com deia Mark Twain, que a vegades rima. I no puc deixar de pensar en el tòpic tan inevitable de pensar amb la segona guerra mundial. Bé, en general, les referències a aquesta època derivades del conflicte grec són nombroses, i gairebé inevitables, començant pel llegendari OXI pel qual la esquerra grega fa campanya avui. Però els paral·lelismes són molt temptadors, i deliciosament reveladors.

Efectivament, Alemània torna a tenir la major part d'Europa sota el seu domini, abans per les armes, ara per mitjà de l'economia, però Anglaterra s'hi manté fora del domini del BCE. Rússia avança per l'est, lentament, recuperant territori que abans havia perdut. I ara, amb la major part d'Europa mirant amb mals ulls cap a Alemània, i amb un desembarcament imminent en el continent per part dels americans (per mitjà del TTIP). I dins de tot aquest conflicte, els grecs es rebel·len. I una vegada més, estan sols, i sembla que si volen fer fora a l'invasor hauran de fer-ho sols, com ja ho van fer en el seu moment en què van fer fora a l'exèrcit nazi sense pràcticament ajuda rellevant de ningú altre. Però una vegada van fer fora l'invasor, el país es va enfonsar en una terrible guerra civil. I tant com una guerra civil no crec, però és innegable que el país es troba profundament dividit.

Òbviament que les circumstàncies són molt diferents, i els paral·lelismes poden veure's com a forçats, però és inevitable. El record constant de la "quita" del deute alemany de la postguerra hi és present des de l'arribada de Syriza al poder, si no des d'abans, i el risc de la caiguda de Grècia dins de l'òrbita russa espanta molt occident, igual que passava a finals dels anys 40. Efectivament, ja a aquella època, els partisans comunistes es trobaven molt a prop de la victòria, i molta gent a Grècia apostava per un acostament a la URSS, igual que ara molts grecs miren cap a Rússia en busca d'una possible solució als seus problemes. Però occident no pot permetre aquest dràstic canvi de rumb de la política grega per interessos purament geoestratègics, els mateixos que van permetre a Grècia entrar a l'euro tot i no complir les condicions necessàries per a entrar-hi. Grècia és un punt clau, no només simbòlic per ser la terra del naixement de la cultura occidental, sinó també pràctic, ja que es troba en un encreuament de camins entre orient i occident. I aquesta porta, que ara mateix es troba oberta envers occident i tancada envers orient, pot girar 180º i passar a estar oberta a orient i tancada a occident.

Però les gregues i els grecs volen ser amos del seu propi destí. Estan farts de ser un peó en un tauler d'escacs molt major. Occident per una part els recolza en els conflictes envers els seus veïns, com el conflicte encara no resolt amb l'Antiga República Iugoslava de Macedònia, nom provisional que sembla eternitzar-se. Efectivament, l'intent de l'estat macedoni d'erigir-se com a hereu directe de la macedònia històrica va topar-se amb l'aplastant negativa per part dels grecs, i occident els hi va donar la raó. El debat pot fer-se etern en aquest joc de legitimitats. És obvi que la Macedònia històrica era un regne de cultura hel·lènica, i els habitants de l'actual estat macedoni són eslaus meridionals, emparentats amb els búlgars i els serbis. Existeixen mil relats i discussions sobre el tema, però tot acaba sent un "aviam qui la té més grossa". I així, veiem com els macedonis i els turcs neguen constantment la legitimitat de l'actual estat grec, veient als hel·lens actuals com a quelcom nou que no té res a veure amb l'antiga Grècia i la seva indubtable superioritat cultural. Un debat esgotador, al qual s'hi apunten molts sense saber ni tan sols de què estan parlant. I mentres tant, tenim als grecs teòricament recolzats per occident, però alhora seriosament castigats pel mateix occident, mentres per una banda els macedonis somien amb expandir les seves fronteres fins al mar adriàtic i rebatejar la ciutat de Tessalònica com a Solun, una part dels búlgars reivindiquen Tràcia, i sectors ultranacionalistes turcs somien amb recuperar els seus antics dominis al peloponès. Grècia està rodejada d'enemics, i els seus teòrics defensors ara són enemics també.

Avui, igual que ahir, els grecs tornen a estar sols i a dependre només d'ells mateixos per a sortir endavant. Les ombres del gran ós rus i de l'àliga americana cobreixen el sol del mediterrani. I al nord d'Europa, es desprecia als grecs tractant-los de vagos i morosos. Un tòpic que s'estén a tot el sud d'Europa, i que ens inclou també a nosaltres. Per això també és inevitable sentir solidaritat, aquí al mediterrani, envers el poble grec i el seu coratge en aquests terribles moments que estan passant. Per això, hauriem de fer-lis saber als grecs que en realitat no estan sols, i que moltes persones al sud d'Europa empatitzem amb la seva situació.

ECG.

sábado, 4 de julio de 2015

Tragèdia grega


Grécia va fer Europa,
Grécia potser la desfarà.
Tot queda en mans
del poble grec.
Demà tindrà lloc el referèndum, i hi ha una gran expectació. Articles, opinions, tertulians televisius, i, sobretot, xarxes socials parlen del tema. Les xarxes bullen una vegada més, i ara mateix són la font d'informació més fiable, ja que els mitjans oficials estan fent una campanya vergonyosa, quasi orwelliana.

Pels diaris i informatius televisius del règim, tant catalans com estatals, Grécia no té més alternativa que votar "sí", o en cas contrari la espera un infern de proporcions bíbliques. Perquè sembla ser que no existeix vida més enllà de la UE, i acostar-se a Rússia o a Xina és celebrar aquelarres a on es devoren vius a nadons acabats de néixer. I no només els mitjans oficials són d'aquesta opinió, també algunes persones que es creuen posseïdores de la veritat recolzen aquestes opinions, basant-se en una suposada superioritat moral europea, i per extensió, occidental. Per a ells, sembla ser que formar part del monstre burrocràtic financer de la UE és equivalent a formar part de la cultura i els valors occidentals. És molt habitual establir aquesta errònia correlació entre UE-Europa, o el què és pitjor, UE-USA-Occident.

Primer de tot, que aquests tertulians, tant de dins com de fora dels mitjans de comunicació oficials, necessiten una llarga lliçó d'història. Abans de res, haurien de saber que el concepte d'Europa ve precisament de Grécia, i que es pot ser molt europeu sense necessàriament formar part de la UE. O ara negarem categòricament l'europeïtat dels noruecs? Hi ha vida més enllà de la UE, la qual, tot i que molts la tenen com a tal, no és una confederació europea. Ni de lluny s'acosta a uns Estats Units d'Europa. És una unió comercial i monetària asimètrica, amb legislacions i hisendes separades, i amb abismals diferències. La UE és una unió purament comercial, feta per i per a les grans èlits econòmiques i financeres, i el concepte d'Europa va molt més enllà d'això.

També existeixen alguns tertulians més agossarats que creuen una perillosa línia vermella quan se'ls hi recorda que Europa és filla de la cultura grega. Determinades persones tenen els sants nassos d'afirmar que els grecs actuals no tenen res a veure amb els de l'antiga Grécia. Quin és l'argument? Doncs l'argumentació és purament racista. Existeix un conflicte poc conegut per la gran massa a occident entre Grécia, Turquia i Macedònia sobre la posició de la primera. Així, es posa en dubte la legitimitat de l'existència de l'Estat Hel·lènic en base a què la majoria dels grecs actuals tenen algun tipus d'ascendència turca, fet molt normal tenint en compte que van formar part de l'Imperi Otomà durant quatre segles. Vale, molt bé. I? Que gran part dels grecs tinguin ascendències no-gregues no només és normal, sinó que és quelcom inevitable a l'actualitat després de segles de barreges culturals. Parlar de "puresses" o "impuresses" racials és anacrònic, i propi de moviments totalitaris gens racionals ni científics (no oblidem que la ciència ha demostrat sobradament no només que no hi ha races, sinó que l'endogàmia és extremadament perjudicial, i que els beneficis genètics del mestissatge són incontables). És curiòs com encara existeix entre l'imaginari col·lectiu una extranya tendència a encara parlar de vincles de sang a l'hora d'establir identitats o legitimitats nacionals, però això ara no és el tema.

El cas és que ara, per a saber realment què passa a Grécia i quina és la realitat, cal acudir a les xarxes socials. Persones com el twittaire Hibai donen informació de primera mà de la situació a Grécia, i nombrosos blogs i diaris digitals ens ofereixen una altra percepció de la realitat. Articles com "Grecia en la encrucijada" del blog de Sexmero ens permeten tenir una altra versió dels fets per contrastar amb el què ens bombardeigen a través dels mitjans impressos i de la televisió hipersubvencionada. Contrainformació, cada vegada més útil i més propera a la realitat.

El cas és que Grécia celebra el que podriem catalogar com a un autèntic "referèndum d'independència". Syriza va arribar al poder amb una situació molt difícil de reconduir, amb un estat arruïnat, símbol de la crisi econòmica occidental, i desprestigiat repetidament. De res serveix que el govern actual no sigui el què ha despilfarrat durant anys grans sumes de diners (com si els governs actuals que tenim tant a Catalunya com a l'Estat Espanyol no despilfarréssin de manera semblant mentres després retallen sense compasió). De res serveix que la majoria dels grecs no hagin viscut "per sobre de les seves posibilitats" ni siguin culpables dels desequilibris financers. De res serveix que fos Goldman Sachs la principal còmplice de l'ocultació dels nombres reals de l'economia grega durant molts anys (corporació empresarial gens hel·lènica, per cert). Res. Els grecs són uns despilfarradors, són els culpables de tot, s'han portat malament, i ara se'ls hi ha de fer pam pam al cul. I han de votar "sí" demà i seguir obeïnt Europa, perquè de lo contrari, tot serà un infern.

El paternalisme de l'alta burgesia europea és vergonyòs, i el servilisme dels mitjans al seu servei ja és per vomitar. Des d'aquí, desitjo que el poble grec demà no es deixi manipular i que voti amb dignitat. Que voti OXI. Que una vegada més li diguin que "no" als invasors externs, com li van dir "oxi" també a Mussolini ara fa 80 anys. És cert que el seu futur és incert, que el què els hi espera no és el paradís, i que hi ha moltes variables sobre la taula. Però com a mínim, les variables que els hi arribin seran les variables que ells hagin triat, no les que hagin triat altres per ells. Grécia ha de ser el què vulgui ser. Però curiosament sembla que això alguns no ho tenen gaire clar, i sorprenentment (o no tant sorprenentment) els mitjans catalans fidels al govern noCiU de la Generalitat sembla que això tampoc ho tenen molt clar. Perquè per a CdC sembla que voler la "independència" de Catalunya dins de les mateixes institucions econòmiques que no permeten governar-se amb normalitat a Estats "sobirans" com Portugal, la pròpia Grécia, o sense anar més lluny, el mateix Estat Espanyol, és lluitar per la democràcia. I en canvi, escollir independitzar-se de qui realment et governa, les institucions del gran capital europeu i global, és una bogeria i és, fins i tot, poc democràtic. Vaja... Té nassos. Ja veiem quin és el nivell d'"independentisme" del nostre govern...

Endavant, poble grec. Amb dignitat, recupereu la vostra sobirania, i trieu què voleu ser. Perquè ara més que mai és posible una Europa diferent, una Europa dels pobles, a on la voluntat democràtica estigui per sobre de la voluntat del "Déu Mercat".

ECG.