Grècia resisteix

Mentre estic escrivint aquestes línies, encara s'està celebrant el referèndum a Grècia, i ignoro quin serà el resultat. El meu cor desitja que sigui OXI, però una part de mi, escarmentada després de mil moments d'il·lusió, em fa témer que moltes i molts grecs es vegin derrotats per la por i decideixin apostar pel mal menor, tot i que això serà vist per molts com a una derrota.

Mai m'ha agradat aquest tòpic de què "la història es repeteix", però és cert, com deia Mark Twain, que a vegades rima. I no puc deixar de pensar en el tòpic tan inevitable de pensar amb la segona guerra mundial. Bé, en general, les referències a aquesta època derivades del conflicte grec són nombroses, i gairebé inevitables, començant pel llegendari OXI pel qual la esquerra grega fa campanya avui. Però els paral·lelismes són molt temptadors, i deliciosament reveladors.

Efectivament, Alemània torna a tenir la major part d'Europa sota el seu domini, abans per les armes, ara per mitjà de l'economia, però Anglaterra s'hi manté fora del domini del BCE. Rússia avança per l'est, lentament, recuperant territori que abans havia perdut. I ara, amb la major part d'Europa mirant amb mals ulls cap a Alemània, i amb un desembarcament imminent en el continent per part dels americans (per mitjà del TTIP). I dins de tot aquest conflicte, els grecs es rebel·len. I una vegada més, estan sols, i sembla que si volen fer fora a l'invasor hauran de fer-ho sols, com ja ho van fer en el seu moment en què van fer fora a l'exèrcit nazi sense pràcticament ajuda rellevant de ningú altre. Però una vegada van fer fora l'invasor, el país es va enfonsar en una terrible guerra civil. I tant com una guerra civil no crec, però és innegable que el país es troba profundament dividit.

Òbviament que les circumstàncies són molt diferents, i els paral·lelismes poden veure's com a forçats, però és inevitable. El record constant de la "quita" del deute alemany de la postguerra hi és present des de l'arribada de Syriza al poder, si no des d'abans, i el risc de la caiguda de Grècia dins de l'òrbita russa espanta molt occident, igual que passava a finals dels anys 40. Efectivament, ja a aquella època, els partisans comunistes es trobaven molt a prop de la victòria, i molta gent a Grècia apostava per un acostament a la URSS, igual que ara molts grecs miren cap a Rússia en busca d'una possible solució als seus problemes. Però occident no pot permetre aquest dràstic canvi de rumb de la política grega per interessos purament geoestratègics, els mateixos que van permetre a Grècia entrar a l'euro tot i no complir les condicions necessàries per a entrar-hi. Grècia és un punt clau, no només simbòlic per ser la terra del naixement de la cultura occidental, sinó també pràctic, ja que es troba en un encreuament de camins entre orient i occident. I aquesta porta, que ara mateix es troba oberta envers occident i tancada envers orient, pot girar 180º i passar a estar oberta a orient i tancada a occident.

Però les gregues i els grecs volen ser amos del seu propi destí. Estan farts de ser un peó en un tauler d'escacs molt major. Occident per una part els recolza en els conflictes envers els seus veïns, com el conflicte encara no resolt amb l'Antiga República Iugoslava de Macedònia, nom provisional que sembla eternitzar-se. Efectivament, l'intent de l'estat macedoni d'erigir-se com a hereu directe de la macedònia històrica va topar-se amb l'aplastant negativa per part dels grecs, i occident els hi va donar la raó. El debat pot fer-se etern en aquest joc de legitimitats. És obvi que la Macedònia històrica era un regne de cultura hel·lènica, i els habitants de l'actual estat macedoni són eslaus meridionals, emparentats amb els búlgars i els serbis. Existeixen mil relats i discussions sobre el tema, però tot acaba sent un "aviam qui la té més grossa". I així, veiem com els macedonis i els turcs neguen constantment la legitimitat de l'actual estat grec, veient als hel·lens actuals com a quelcom nou que no té res a veure amb l'antiga Grècia i la seva indubtable superioritat cultural. Un debat esgotador, al qual s'hi apunten molts sense saber ni tan sols de què estan parlant. I mentres tant, tenim als grecs teòricament recolzats per occident, però alhora seriosament castigats pel mateix occident, mentres per una banda els macedonis somien amb expandir les seves fronteres fins al mar adriàtic i rebatejar la ciutat de Tessalònica com a Solun, una part dels búlgars reivindiquen Tràcia, i sectors ultranacionalistes turcs somien amb recuperar els seus antics dominis al peloponès. Grècia està rodejada d'enemics, i els seus teòrics defensors ara són enemics també.

Avui, igual que ahir, els grecs tornen a estar sols i a dependre només d'ells mateixos per a sortir endavant. Les ombres del gran ós rus i de l'àliga americana cobreixen el sol del mediterrani. I al nord d'Europa, es desprecia als grecs tractant-los de vagos i morosos. Un tòpic que s'estén a tot el sud d'Europa, i que ens inclou també a nosaltres. Per això també és inevitable sentir solidaritat, aquí al mediterrani, envers el poble grec i el seu coratge en aquests terribles moments que estan passant. Per això, hauriem de fer-lis saber als grecs que en realitat no estan sols, i que moltes persones al sud d'Europa empatitzem amb la seva situació.

ECG.