Fum, fum, fum.

Tal i com era d'esperar, la gran coalició d'esquerres En Comú Podem (als quals se'ns ha posat el sobrenom d'"Els Comuns", sobrenom que, per cert, ens agrada), tot i les nombroses dificultats i el ridícul presupost de campanya que ha fet servir, ha resultat la clara guanyadora a Catalunya de les eleccions generals. Com he dit, era d'esperar, sobretot degut a la gran mobilització del vot de l'àrea metropolitana de Barcelona que no va aconseguir-se al 27S, fet que va provocar el triomf de Ciutadans.

No m'agrada fer de Sheldon Cooper i dir "te lo dije", però certament es van complir les variants que vaig advertir repetidament:

1.- Donar-li caràcter plesbicitari al 27S no eixamplaria l'espai independentista, sinó que inflaria molt a Ciutadans, que s'erigirien com l'espai renovador del "no". Els unionistes ho tenen molt clar, però l'ampli i heterogeni bloc sobiranista, amb molt diverses i contradictòries sensibilitats, no va poder simplificar-se a una sola gran candidatura presidencial que assolís una majoria absoluta irrefutable (i encara gràcies que no van tornar a dir lo dels "vots prestats"...)

2.- La sol·lució "a la uruguaia" presa per l'esquerra a Catalunya necessitava als moviments municipalistes de confluència i a Procés Constituent per a triomfar, en cas contrari només seria una nova ICV-EUiA ampliada. Però tot i aquest hàndicap inicial i el nom impronunciable de sigles interminables, encara hi havia serioses possibilitats d'esdevenir una força influent, però els grans errors de la campanya van ser, per una banda, no donar veu ni difusió als candidats autòctons, que van restar desconeguts per a la majoria, i per l'altra, atacar sense pietat la figura de Mas i la candidatura de Junts pel Sí en comptes d'atacar a C's, fet que va provocar que una horda de processistes hiperventilats adictes a les xarxes invertissin la pràctica totalitat del temps lliure que tenien (que semblava ser que era molt) en assetjar i pressionar fins a l'esgotament a tot l'entorn de CSQEP. L'espai electoral per on CSQEP havia de créixer era el que havia ocupat amb èxit Ciutadans, els quals van arribar frescos i en plena forma, mentres que CSQEP va arribar esgotadíssima i cremada abans de començar.

3.- Una confluència d'esquerres que inclogués els elements que no van entrar a les catalanes i que fes una campanya de líders autòctons i centrada a l'àrea metropolitana i altres antics nuclis industrials de Catalunya seria la primera força a les generals, recuperaria l'esperit del Dret a Decidir (encara molt viu, tot i que intentessin dividir-lo, negar-lo i/o amagar-lo) i acabaria amb el processisme, el principal verí de la política mediàtica catalana.

I així ha estat. I els processistes hiperventilats, abans molt escèptics del triomf de la confluència catalana i de què Podemos esdevingués una força determinant, no han trigat ni cinc minuts en llençar-se a l'atac. Els atacs des de la caverna catalana i el Camamilla Party han estat múltiples, però tots ells patètics i molt mal documentats. La premsa groga de Directe!.cat va llençar un article vergonyòs difamant Albano Dante i Marta Sibina, que faria caure la cara de vergonya als mismíssims sensacionalistes americans (hàbilment contestat i deixat en evidència pel mateix Dante). No contents amb això, després van decidir extendre un altre rumor fals, molt fàcilment contrastable però que repeteixen una vegada i una altra amb la pueril esperança de què es fes realitat per art de màgia: que En Comú Podem no podria tenir grup parlamentari propi al congrés dels diputats perquè suposadament incomplia el reglament, cosa que és absurda perquè el reglament permet perfectament tenir grup propi sempre i quan a la candidatura aspirant no hi hagi diputats que siguin militants d'un altre partit que s'hagués presentat als comicis, cosa impossible d'incomplir perquè Podemos no té militància, i a més a més la resta de diputats electes d'En Comú Podem o bé són independents o bé formen part d'ICV i EUiA, així que no hi ha cap diputat que incompleixi aquesta condició. A més a més, tal i com queda palès a un altre article del Huffington Post, les normes es compleixen i es pot formar grup parlamentari sense problemes, però això a la caverna sembla donar-li igual: la qüestió és repetir mil vegades una mentida amb la vaga esperança de què un nombre suficient de desinformats se la cregui, i potser així, a l'estil del llibre "El Secreto", potser esdevindrà realitat. No hi ha fe...

I la reacció no ha vingut només des de la caverna mediàtica i des de la premsa groga (deixem de banda els hooligroupies processistes hiperventilats adictes al Twitter), sinó que ha vingut també del mateix entorn processista. Com que el resultat de les generals deixava en evidència que el projecte de refundació convergent no tenia un ampli recolzament real, quedant Democràcia i Llibertat (o com jo els hi dic, els agres DiLLuns) com a darrera força amb representació a Catalunya, va ser reconegut per diversos sectors (fins i tot alguns de la CUP) que investir Mas ja no era una obligació real (si és que algun cop ho havia estat). Es va esgrimir des del processisme que Mas havia estat el president més votat i que s'havia de respectar la "voluntat democràtica", fet que és completament absurd, perquè Mas no era cap de llista (i de fet, ell mateix havia dit que en cas de no obtenir majoria absoluta no optaria a la presidència, i fins i tot després de les eleccions fa afirmar que faria "un pas enrere" perquè es complís el "full de ruta"), i a més a més el vot a Junts pel Si...llón (perdó) era molt heterogeni i en molts casos, moltíssims, va exercir-se A PESAR de la figura de Mas, no gràcies a ell. Però aquest dur bany de realitat va fer caure aquesta argumentació pel seu propi pes (si és que havia tingut algun pes en cap moment). Així, el #PressingCUP ha tornat (o potser mai havia marxat), i volen posar-lis el màxim de pressió possible per a la seva assemblea del 27D, just tres mesos després dels comicis, a on valoraran si accepten o no la darrera proposta feta per Junts per Mas (perdó). Que ja de pas sigui dit, proposta que pretèn fer-se passar com la definitiva, però que l'apartat sobre el pla de xoc social que s'esgrimeix com a principal punt d'acord entre els massistes i la CUP és molt insuficient, ridícul i insultant, com va deixar palès la diputada Marta Ribas al seu blog.

Així doncs, els convergents, hegemònics fins fa poc a Catalunya, han fracassat en el seu intent de surfejar sobre l'onada sobiranista i de refundar-se com a nou gran partit de Catalunya. Votar els agres DiLLuns no és entès com a sinónim de votar per Catalunya, aquesta simplificació pujolista ja no cola (tot i que alguns nostàlgics encara utilitzin l'obsolet terme "sucursalisme" per a criticar altres partits). Ni tan sols divorciar-se dels socis duranistes d'UDC els hi ha servit per a evitar posteriors conflictes (com l'incident recent a l'ajuntament de Salt). El seu intent d'acabar amb l'esperit majoritari del "Dret a decidir" dividint-lo i bombardejant amb desinformació per mitjà de tertulians raholians i mitjans de comunicació subvencionats no ha tingut efecte suficient. Però el #PressingCUP segueix, i ara fins l'assemblea de diumenge l'argument més esgrimit per intentar donar alguna mena de sentit a la investidura de Mas és que el referèndum que té Podemos com a un dels cinc punts innegociables per a investir qualsevol govern és impossible, que no té recorregut, que hi ha majoria absoluta del PP al senat i ho tombaran, i mil coses més. Lo més "freak" de tot plegat és que posen com a alternativa al referèndum (que de totes maneres, ningú ha dit que sigui fàcil d'assolir) la "desconnexió". Una "desconnexió" que ningú sap com tindrà lloc, i que tothom invoca a la fe i a la paciència, assegurant que si som pacients i seguim les passes del Procés (incloent la investidura de Mas) tindrà lloc per art de màgia, però no hi ha "desconnexions" que valguin, que no ens prenguin el pèl. Fins i tot alguns periodistes abans respectables (però que fa temps que han perdut tota credibilitat en ser abduïts pel processisme) com Jordi Borràs proposen ara extranyes teories conspiranoiques i maquiavèliques difícils de creure per tal de seguir amb el #PressingCUP i que l'encanteri màgic de la desconnexió pugui donar-se.

Ignoro què decidirà la CUP a la seva assemblea. Però sigui el què sigui, independentment de si el president de les retallades i de les seus embargades és investit i amb quines condicions, el cas és que Convergència té els dies comptats. El mur ja s'ha esquerdat, i és possible que al març tinguem una o fins i tot dues eleccions.

I sobretot, que els processistes massians no oblidin que #TenimMemòria, i que no convenceran pas a ningú amb pseudodeclaracions de pla de xoc social que són una cosa molt adequada per aquestes festes: FUM, FUM, FUM.

Bones festes a tothom!

ECG.