Sobre l'article "Unilateralitat(s)" de David Fernández

Benvolgut senyor Fernández,

Dubto molt que llegeixi aquesta "carta oberta" que llenço avui, des del meu irrellevant blog personal. Puc entendre que tingui millors coses a fer que llegir la meva opinió. Però ho sento, el seu article d'ahir m'ha provocat tal vergonya aliena que no puc romandre amb la boca tancada (o millor dit, amb els dits quiets) després de llegir-la.

D'entrada, permeti'm que li digui que jo mateix he exercit la desobediència que vostè relata amb la seva èpica habitual en el seu article. Vaig ser-hi a les mobilitzacions estudiantils contra la reforma de Bolònia, vaig estar implicat amb el moviment 15M, vaig treballar amb els moviments veïnals del meu municipi, i vaig cooperar durant un breu periode de temps amb la PAH, estant present a nombrosos desnonaments, alguns dels quals es van poder evitar. Un d'ells, a Salt, va acabar de manera molt violenta, i m'ha deixat un record funest a la retina. A totes aquestes experiències es va exercir reiteradament la desobediència com a forma de protesta, i va haver experiències assambleàries molt enriquidores. Permeti'm que li comenti una petita anègdota: enmig d'una de les més importants assemblees del Consell d'Estudiants que vam tenir durant les jornades de protesta contra Bolònia (i durant aquell temps en vam tenir moltes) va sorgir el tema de realitzar un tancament a la facultat de Magisteri de Girona (ara facultat de Medicina) com a forma de pressió. Era entre finals de novembre i principis de decembre, i dins de l'assemblea unes quantes persones, entre les quals hi era jo, vam comentar que el tancament hauria de fer-se passat festes i passat examens, perquè fer-ho en aquells moments implicaria enganxar les festes de Nadal pel mig a on lògicament les nostres companyes i companys voldrien tornar a casa per estar amb les seves respectives famílies. Un grup d'autoassignats "líders" de l'assemblea, casualment tots militants del SEPC, van manifestar de forma molt airada i autoritària que el tancament s'havia de fer ja mateix, per tal de coordinar-lo amb altres protestes estudiantils del moment i per tal que tingués efecte. Els que no estàvem d'acord amb aquesta mesura precipitada i irracional de pretendre mantenir el tancament durant les festes de Nadal li vam preguntar a la persona que més insistia en fer el tancament de manera immediata (persona, per cert, militant del SEPC i simpatitzant del seu partit) si ella mateixa estaria disposada a quedar-se a la facultat ocupada durant el mateix dia de Nadal, com ella havia dit que calia fer uns pocs minuts abans. Sorprenentment (o no) va dir que a ella mateixa personalment li era impossible, perquè havia de visitar la seva família que vivia lluny, però que calia igualment que algú s'hi quedés. Per cert, el resultat de tot plegat va ser que l'ocupació només va durar fins que van arribar les vacances, quan van començar les festivitats de Nadal òbviament tothom se'n va anar a casa, i l'ocupació va finalitzar. Van haver alguns intents passades festes de repetir l'ocupació, però van fracassar. Ignoro si aquesta fallida ocupació va tenir cap efecte real amb les negociacions amb la direcció de la universitat més enllà de cridar l'atenció mediàticament, però la sensació que vaig tenir de tot plegat va ser que van aconseguir-se moltes més coses per mitjà de la taula de negociació que es va obrir directament amb la direcció de la universitat, el portaveu de la qual, per cert, actualment és regidor pel seu partit. El tancament a la universitat va ser molt útil per a realitzar xerrades, tallers i formacions sobre dinàmiques assambleàries i altres coses, i certament valoro molt tot el què vaig aprendre durant aquella experiència (jo mateix en persona no vaig dormir a la universitat, però vaig cooperar en tot el què em va ser possible), però no vaig veure que tingués tot plegat cap efecte real de pressió cap a la direcció de la universitat. Curiosament, les persones que més criticaven les negociacions i insistien en la seva inutilitat (i que fins i tot increpaven al portaveu de la mesa de negociació, acusant-lo d'anar a pidolar "engrunes" - li resulta familiar?) eren les que més havien insistit en la necessitat de realitzar el tancament.

Es preguntarà vostè per què li explico tot això. Suposo que vostè tindrà moltes més anègdotes sobre militància i desobediència, i molt millors que les que jo li pugui explicar. Però amb tot això només li volia dir que la seva exposició m'ha recordat molt a moltes coses que vaig sentir durant aquella època. Vostè ha fet un repàs èpic a nombroses experiències de desobediència, establint un paralelisme amb el procés que estem vivint a Catalunya, i emetent un judici de valor envers els què ara demanen una via acordada per sortir de tot plegat. Bé, per començar, crec que no cal que li digui que el "Procés" català porta ja temps estancat, i que no s'ha realitzat per part del govern cap tipus d'acte de desobediència real des del "mandat democràtic" del 27S. Crec que no cal que li recordi que no s'ha complert ni un sol dels passos del "full de ruta" que van fixar-se després de les eleccions, ni tampoc que els portaveus més destacats de les forces que formen el govern van repetir fins a l'extenuació que el referèndum era "pantalla passada", que el referèndum "ja s'havia celebrat" al 27S, que ja havíem guanyat, que ja èrem república, i alguns fins i tot van afirmar que es presentaven a les eleccions espanyoles única i exclusivament per anar a explicar-lis a Madrid que havíem guanyat i que ja èrem república (que els representants espanyols debien ser molt rucs, o els representants catalans debien explicar-se molt malament, perquè va caldre que hi anessin un segon cop a explicar-ho). L'únic portaveu a qui li vaig sentir dir que el "referèndum" no s'havia guanyat va ser Antonio Baños. Tampoc crec que calgui que li recordi que durant la campanya del 27S tots els tertulians i twittaires extasiats amb la celebració del 27S que estaven invertint totes les seves energies en anunciar la bona nova de les plesbicitàries i de la imminència de la independència, van repetir un cop i un altre que la candidatura CSQEP (experiment que ara no jutjaré) estava en el bloc del "no", tot i haver repetit reiteradament els membres d'aquesta candidatura que no es posicionaven amb cap de les dues opcions perquè no reconeixien el valor "plebiscitari" d'aquests comicis i demanaven recuperar la via del referèndum vinculant. Lògicament aquesta insistència en anunciar que els vots de CSQEP anirien al bloc del "no" obeïa a una voluntat de disuadir al votant sobiranista d'esquerres de concedir-li el seu vot a aquesta opció. Però... Oh! Sorpresa! Després del 27S aquests mateixos que advertien que els vots de CSQEP anirien al bloc del "no" van dir que havia guanyat el "si", perquè els vots a CSQEP i a UDC (tot i quedar fora del parlament) no podien contar-se dins del "no", i que per tant el "si" havia guanyat. En què quedem? Ah! I ara resulta que aquests mateixos que repetien que el referèndum era "pantalla passada" i que proferien sonores burles cap als què encara reclamaven aquesta via, ara són els mateixos que diuen "o referèndum o referèndum", i intenten demostrar que ells sempre l'han volgut, i que són els altres qui no el volen. Torno a preguntar, en què quedem?

Com pot veure amb aquests exemples que li he exposat, a vegades em dona la sensació que els portaveus processistes ens prenen el pèl, o es pensen que tenim amnèsia selectiva (o potser són ells qui la tenen). Els portaveus del "Procés" porten des del 2015 canviant el discurs cada pocs mesos, sempre dirigint les seves crítiques i atacs envers els mateixos, els que ara formen l'espai dels "comuns", posant-los sempre com als dolents de tot plegat i els principals culpables de que les coses no surtin bé. No paro de veure a simpatitzants del seu partit atents com falcons a cada paraula que pronuncien als mitjans els portaveus comuns per tal d'acte seguit burlar-s'hi o fer-hi judicis de valor, sempre des d'una pretesa superioritat moral revolucionària, de desobediència.

Senyor David Fernández, deixim que li digui que a les experiències de desobediència civil que he viscut, que no puc dir que hagin sigut moltes però si n'han estat unes quantes, he vist poques, poquíssimes persones pertanyents a l'òrbita de l'actual bloc de govern de JxS participant-hi, i en canvi n'he vist moltes, moltíssimes del seu partit i de l'actual entorn anomenat dels "comuns". Deixim que li recordi que fa poc van jutjar a unes persones del seu partit per cremar fotos del rei, acte reivindicatiu a Girona que vaig presenciar en directe, i els portaveus de JxS van expressar una total aprovació envers l'actuació dels tribunals espanyols, i en canvi els portaveus "comuns" van condemnar-ho. A totes les mobilitzacions a on hi he estat a Girona he vist gent de la CUP i de l'entorn que ara anomenen els "comuns" lluitant colze amb colze, al #BlocSalt, a les protestes contra les obres del TAV, a les nombroses manifestacions veïnals dels darrers anys, a les manifestacions i actes a favor de les refugiades i refugiats, i un llarg etcètera. 

Ignoro què els hi porta a alguns portaveus de la CUP a disparar sempre contra els comuns i a ridiculitzar les seves propostes, quan crec que vostès tenen prou capacitat com per entendre que la intenció darrera de les mesures "acordades" és desencallar aquesta situació, que actualment es troba en un carrer sense sortida, mirant de fer veritablement efectiu un hipotètic referèndum. Poden no estar d'acord, òbviament (igual que els "comuns" tampoc estaven d'acord amb dotar-li al 27S un caràcter plebiscitari), i tenen tot el dret del món a criticar-ho, però sisplau, no profereixi judicis de valor ni vingui a donar lliçons de desobediència i revolució envers els què ara miren d'assolir una via acordada, ja sigui amb Espanya, amb Europa o amb la comunitat internacional. Faci-ho, sisplau, amb el govern de Junts pel Sí, al qual a vostè no li he sentit ni llegit mai criticar-lo directament per no complir cap ni una de les seves promeses tot i estar governant en majoria, i és a qui realment hauria d'estar criticant. Perquè són ells els què van prometre desobeir i no ho han fet. Són ells els què han exercit el #PressingCUP contra vostès reiterades vegades per a obligar-lis a acatar les seves directrius, i de fet ho estan fent ara amb el tema dels pressupostos un altre cop. Són els mitjans catalans afins al govern els què els ridiculitzen i els deixen com a nens rebels que perden el temps discutint-ho tot en assemblees. És el govern de la Generalitat a qui li han d'anar a demanar comptes i han de criticar per manca de desobediència.

Ara bé, vostè ara podria contestar dient que el seu article no s'adresava necessàriament als comuns, que no els esmenta en cap moment, i que podria ser perfectament aplicable també als sectors de l'antiga convergència, ara PDECat, que també aposten per la via acordada, i fins i tot podria aplicar-se a l'òrbita del PSC. Si, i tant que podria ser així, certament no diu cap nom concret de cap organització al seu article, sinó que es dirigeix en general a totes aquelles i aquells que ara aposten per la via acordada. Però precisament aquest és el problema: que movent-se vostè en aquesta ambigüitat es treu els problemes de sobre, no mullant-se i oferint múltiples interpretacions depenent de qui llegeixi. Però amb tots els meus respectes, llavors no queda vostè en posició de donar a ningú lliçons de valentia ni de desobediència si després és el primer en moure's en una ambigüitat calculada per tal de no perjudicar al govern de la Generalitat.

Senyor David Fernández, dubto molt que llegeixi la meva exposició, i encara que hagués tingut el rampell de començar a llegir-la dubto molt que hagi arribat fins aquí. No s'amuini, ho puc entendre, és un "tostón" interminable ple de coses que segur que li han dit un munt de vegades. Però en el cas que vostè hagi arribat fins a aquest punt, per començar li expresso el meu agraïment per prestar atenció al meu humil i particular punt de vista, i a continuació permeti'm que li suggereixi que, si vol donar lliçons sobre unilateralitat i revolucions, li faci a qui les necessita de veritat: els suposats "rebels" del govern de JxS.

Moltes gràcies, i bon any 2017.

ECG.