martes, 11 de abril de 2017

El caso Carme Chacón. ¿Puede haber límites en el respeto?


El fallecimiento de Carme Chacón no ha dejado a nadie indiferente, sobretodo por lo súbito e inesperado de éste. De hecho, el 8 de abril, el día antes de su fallecimiento, estuvo activa en twitter, para ser más exactos su último twitt fue una contestación a uno de los muchos chistes sin gracia que hizo Gabriel Rufián para intentar ridiculizar la asamblea de los Comuns.
Ciertamente, el chiste fue muy desafortunado, y obviamente que Rufián no tenía forma de saber que Chacón fallecería solo un día después de haberla utilizado para burlarse de otros (y de paso, burlarse también de ella). Al menos, tuvo la decencia de borrar el twitt.

La gran mayoría de personalidades vinculadas al mundo de la política dieron su más sentido pésame tanto a la familia como al entorno del PSC y el PSOE, mostrando empatía hacia una muerte tan súbita debida a motivos de salud y recordando los episodios más positivos de su labor política. De hecho, el Govern de la Generalitat decidió hoy concederle la Creu de Sant Jordi en agradecimiento a su labor, uno de los máximos reconocimientos que existen en Catalunya. Pero no todo el mundo ha hecho declaraciones tan apropiadas, y no han sido pocos quienes se han lanzado a cuchillo a recordar la obra política de Carme Chacón como ministra de vivienda y de defensa, agilizando los deshaucios exprés en pleno apogeo de la burbuja inmobiliaria y apoyando operaciones militares bastante impopulares como la de Libia. Una cosa no quita la otra, y suele decirse aquello de "no hay muerto malo", ya que al fallecer una persona suele recordarse solo lo bueno de ésta y tiende a obviarse lo malo, pero en este caso es mucho más delicado debido a lo súbito y dramático del fallecimiento de Chacón, sola en su casa debido a una cardiopatía congénita.

Aquí podríamos preguntarnos, ¿existen límites en el respeto hacia una persona? Es decir, ¿puede alguien, debido a sus actos, no merecer el respeto socialmente establecido hacia un difunto? La primera respuesta para la mayoría sería que no, que todo difunto merece siempre un respeto, básicamente por deferencia a sus allegados, pero aquí podríamos saltarnos la ley de Godwin y plantearnos la disyuntiva: si Adolf Hitler hubiese fallecido de forma súbita por causas naturales, ¿recordaríamos solo lo bueno de él y obviaríamos todos sus actos negativos, sus crímenes contra la humanidad? Aquí parece que la cuestión ya no estaría tan clara.

Que no se me malinterprete, obviamente no pretendo comparar a Carme Chacón con Adolf Hitler, y de hecho, desde la discrepancia política di mi más sentido pésame por su pérdida a la "familia socialista". Tampoco pretendo justificar que fuera legítimo celebrar la muerte de Carme Chacón, como se ha llegado a hacer estos días por parte de algunas personalidades y formaciones políticas. Hay quienes han escrito mensajes lamentando que se hubiera ido "sin pagar sus crímenes", e incluso ha llegado a decirse que en el caso de Chacón "no ha habido justicia para el pueblo". Pero me gustaría compartir algunas reflexiones sobre el tema.

Por una parte, me parece muy exagerado personalizar con tanta dureza la gestión llevada a cabo por Chacón. Pese a que he discrepado muy profundamente con ella y estoy de acuerdo en que los "deshaucios exprés" o el apoyo a determinadas intervenciones militares no pueden considerarse como menos que crímenes (pese a caber dentro de las legalidades constitucionales y demcráticas de occidente), no olvidemos tampoco que la figura de Chacón no fue la de una lideresa totalitaria que tomara esas decisiones de forma totalmente unilateral, imponiéndoselas a su gobierno. Ocupó ministerios del estado español y realizó la gestión correspondiente a la ideología de su partido respecto a éste, seguramente de haber sido otra persona la que hubiese estado al cargo de dichas carteras hubiese realizado labores muy similares. ¿A qué podría deberse entonces que se ataque con tanta virulencia concretamente la figura de Chacón? Como siempre, es posible que me equivoque, pero me da la sensación de que se debe a su propia condición personal: al hecho de haber sido mujer, socialista y catalana.

En primer lugar, no olvidemos que fue la primera mujer ministra de defensa del estado español, hecho que ya de por sí dice mucho. Hubo quien vio ésto como un símbolo feminista, de que la mujer había conquistado un terreno tan profundamente masculinizado y patriarcal como es el de la milicia, y más concretamente el ejército español, que tiene fama de ser especialmente arcaico en esos temas. Pero por otra parte, existe la percepción, también muy patriarcal, de que es especialmente vergonzoso que una mujer asuma roles de este tipo, y en cambio a un hombre se le presupone capaz de ser lo suficientemente frío como para gestionar el ámbito castrense pudiendo dormir bien por las noches tras aprobar bombardeos a áreas donde van a morir niños. Así pues, supongo que para muchas personas el hecho de ser mujer debería implicar una mayor empatía hacia el sufrimiento ajeno, y por ello les resulta más indignante que sea una mujer quien apruebe los deshaucios exprés o gestione intervenciones militares donde van a haber numerosas muertes. No puedo compartir de ninguna manera un punto de vista tan sumamente machista como es achacar de forma determinista ciertos valores a la feminidad (o a la masculinidad), pero la asunción de dicho posicionamiento podría explicar en parte la visceralidad de los citados comentarios contra Chacón.

También está el hecho de ser supuestamente de izquierda y socialista, pese a que ya sabemos que el PSOE y el PSC tienen de socialistas el nombre y poco más, y hace muchos años que abandonaron la izquierda para situarse más en el eje "social-liberal", tendencia generalizada de la socialdemocracia europea. Pero está muy extendida la concepción de la "superioridad moral de la izquierda", y en general se ve como mucho más grave que una persona que se hace llamar de izquierdas decida llevar a cabo políticas como las que se han citado, que desde dicha concepción deberían ser más propias de la "derecha" política. Hasta cierto punto, puedo compartir este punto de vista, pero igualmente no debemos olvidar que el PSOE hace mucho tiempo que ya no podemos considerarlo de izquierdas, así que no entraría dentro de dicho marco moral. De haber sido de otro partido más a la izquierda, seguramente los juicios de valor estarían más justificados.

Y por otro lado, está el hecho de ser "catalana", ya que existe una opinión generalizada tanto en la misma Cataluña como fuera de ella de que la ciudadanía catalana en general es "más civilizada", creyendo que el ejercer violaciones contra los derechos sociales y humanos incluso desde la legalidad constitucional es patrimonio exclusivo de la "españolidad". Así pues, una percepción de la "catalanidad" como necesariamente más concienciada con los derechos sociales dejaría a Chacón como una "traidora" a estos principios, y por tanto mucho más criticable. Es éste otro punto de vista que no me es posible compartir, porque aunque sí que estoy convencido de que la ciudadanía catalana posee en general una cultura política más elevada que la media de los pueblos ibéricos, esto no significa que el hecho de ser "catalán" o "catalana" te genere necesariamente una mayor conciencia hacia los derechos sociales. Pero es otra explicación plausible que nos puede hacer entender que muchas personas dejaran de lado las convenciones sociales y decidieran recordar el "lado oscuro" de Chacón a través de las redes.

Así pues, podemos concluir que la figura de Chacón genera sentimientos encontrados, y en ocasiones éstos van más allá de la simple y sana discrepancia política y van más orientados hacia los juicios de valor, pero ésto seguramente está motivado por sus circunstancias personales: se supone que una mujer catalana socialista no debería haber realizado una gestión como la que Chacón hizo. Pero igualmente, sigo creyendo, y no voy a dejar de creerlo, que los valores son importantes, y no deberíamos obviarlos ante nadie, ni siquiera ante figuras políticas que veamos como nuestros absolutos antagonistas.

ECG.

domingo, 9 de abril de 2017

El naixement dels comuns, rodejat d'atacs i insults


Si a algú no li interessa el més mínim un projecte aliè, la lògica ens diu que optarà per ignorar-lo, i no li prestarà cap atenció a la seva evolució. En canvi, si a algú li preocupa un altre projecte diferent al seu, pel motiu que sigui (generalment perquè pot suposar l'esfondrament del propi projecte), doncs la cosa ja canvia.

L'assemblea constituent dels comuns va ser interessant. Per una banda, va ser il·lusionant per tothom qui va ser-hi, ja que representa una quimera que porta al cap de l'esquerra d'aquest país des de fa generacions, la de la "unitat". Aquesta per sí mateixa no és necessàriament positiva (tot i que hi hagi el vell dit "la unió fa la força"), ja que mai pot existir aquesta "unitat" sense imposicions per part d'uns posicionaments envers els altres. Així, per exemple, gent que sigui euroescèptica (com és el meu cas) dins d'un projecte unitari com aquest li toca empassar-se més UE. Per això la unitat per sí mateixa no és necessàriament positiva, però desgraciadament és indispensable si es vol dur a terme alguna passa endavant envers qualsevol projecte de canvi, ja que el sistema electoral està dissenyat d'una manera que només amb enormes majories es pot fer quelcom palpable. Així doncs, tot i que sona molt romàntic i molt positiu de cares a discursos d'optimisme i de flors i violes, la unitat no és una virtut, sinó una necessitat, i toca empassar-se molts de gripaus per assolir-la. No és menys cert que l'absència de la part de Podem que representa l'Albano va suposar un toc d'alerta envers això, que la unitat a vegades no és tan senzilla, i no tothom està disposat a sacrificar-ho absolutament tot en nom d'aquesta. Veurem com evoluciona.

Per l'altra banda, va ser molt curiós veure com tot el processisme, des dels trolls més barroers fins als representants electes suposadament més "seriosos", van estar seguint atents com falcons aviam quin era el posicionament definitiu dels neonats "comuns" envers el tema de la independència. No cal dir que encara que, de l'assemblea hagués sortit tothom cridant "independència" amb estel·lades per tot arreu portant sobre les espatlles a Colau i Domènech amb barretina, el processisme hagués trobat algun resquici o punyeteta per on posar-se a atacar, criticar i posar en dubte (igual les barretines les portaven tortes). Mai estaran contents, sempre necessiten buscar "traïdors botiflers" sobre els quals projectar les seves pròpies mancances, perquè si no ho fessin no els hi quedaria més remei que enfrentar-s'hi a la dura realitat i fer catarsi, cosa que seria molt saludable, però ara mateix no els hi veig gaire disposats.

Jo personalment hagués preferit un posicionament més sobiranista, deixant la porta oberta a possibles enteniments amb la resta de pobles ibèrics, però és comprensible que el posicionament hagi estat més en línia confederalista tenint en compte que s'ha construït una força política molt barcelonacèntrica, plantejada a partir d'un model d'èxit com ha estat Barcelona en Comú. Aquest fet també molesta força a un habitant de les comarques gironines com un servidor, a qui el centralisme de la ciutat comtal li fa grima, però així és com ha nascut i s'ha desenvolupat el projecte (tot i haver-hi hagut aportacions molt valuoses de pluralitat territorial per part d'algunes llistes, com la que vaig decidir votar en el procés de tria de càrrecs interns, "Gent Comuna"). Tot i això, la declaració final ha resultat prou integradora per a que hi quèpiguen un ampli rang de sensibilitats. I aquesta declaració ha estat el punt principal de descalificació i burla per part del processisme, el ferro roent al qual s'hi han agafat amb les dos mans i fins i tot els peus per tal de poder posar el ventilador en marxa i deixar anar merda.

Les burles i descalificacions anaven en la línia de considerar una bestiesa sense cap ni peus parlar de "república catalana dins d'una monarquia borbònica", i que en realitat això era una tàctica per no mullar-se i enredar a incauts de poques llums. Bé, ni cal dir que no és això el què s'ha dit en la declaració definitiva, però per als trolls processistes que viuen en la seva pròpia realitat, sustentada per un discurs mutant dirigit pels seus gurús dels mitjans i les xarxes que no té correspondència amb la realitat, els hi és molt còmode deformar un concepte fins que encaixa amb les seves burles fàcils i anar-ho repetint un cop i un altre, repetint-ho mil cops fins que potser es torni una realitat. Dubto que funcioni, però a qui no li interessa la realitat sinó viure dins del seu propi relat i donar-li consistència de consum intern, doncs li dona exactament igual.

Tot i això, per si m'està llegint algun processista masoquista o prou crític com per a llegir opinions contràries (cosa que és una quimera, ja que el processisme es basa precisament en l'absència absoluta d'esperit crític, ja que un nanogram de crítica és suficient per desmuntar tot el seu discurs), m'agradaria compartir-hi alguns fragments de discursos pronunciats per altres polítics catalans:

"Catalans:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
(...)
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat (...).
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!"

"En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica."

Ja s'hauran adonat la majoria de lectores i lectors que els primers fragments pertanyen al discurs de proclamació de la República Catalana del 14 d'abril de 1931 per part de Francesc Macià, i que el segon fragment pertany a la proclamació feta per Lluís Companys durant els "fets del sis d'octubre" del 34. La primera declaració podem dir que s'hi troba més propera a la declaració dels "comuns" que no pas la segona, que es va enunciar en una situació d'emergència i com a un intent desesperat de salvar la República del pou on estava caiguent, però el concepte ve a ser el mateix: el de lluitar per la República Catalana, però sense renunciar a teixir aliances i complicitats amb la resta de pobles ibèrics.

¿Que ara mateix l'estat espanyol és una monarquia i no sembla que hi hagi possibilitats reals que això canvii a curt termini? Cert. Però el marc monàrquic està molt desgastat, i cal començar a esquerdar-lo de veritat. I aquesta proclamació de voler crear una "República Catalana" però sense renunciar de forma absoluta a un estat peninsular obre la porta a plantejar seriosament un model republicà federal o confederal amb cara i ulls (i no l'autonomisme 2.0 del PSOE/PSC que es fa dir federalisme, que ha desprestigiat a nivells ínfims aquest plantejament, des de sempre majoritari a Catalunya). Això obre les portes a més canvis, ja que plantejar simplement una independència de Catalunya i prou, sense cap mena d'intenció d'influir a Espanya, suposa reforçar encara més el model monàrquic, i fins i tot indirectament recolzar-lo, com amb la vella cantarella "Espanya és irreformable, marxem ja!" (que com deia un amic meu, fa pensar amb el típic nen petit que diu "doncs no jugo!" i se'n va).

¿Aconseguirà el projecte dels "comuns" cuallar a Catalunya i teixir les aliances necessàries tant amb la resta dels pobles ibèrics per acabar amb el règim del 78, com amb els pobles europeus per tal d'acabar amb el marc austericida? No en va també hi ha intenció de prendre part en el projecte de Varoufakis, DiEM25. ¿S'aconseguirà consolidar un discurs alternatiu al processisme que trenqui amb el model de la transició? Està per veure. Ho veig molt complicat, però de moment, sembla que nem ben encaminats...

ECG.

jueves, 6 de abril de 2017

Els trolls processistes, 18 mesos després


El passat dilluns dia 27 de març de 2017 es va complir el termini màxim de 18 mesos que la candidatura Junts pel Sí v amarcar-se com a termini màxim per tal d'assolir la independència. No han estat capaços de complir la seva promesa electoral. 

Per què? No hi ha una explicació clara. No ha sortit ningú a donar una explicació convincent amb cara i ulls, no hi ha hagut una justificació oficial. Cada un posa una excusa diferent: alguns diuen que cal contar des que va ser investit Puigdemont, que els mesos anteriors no conten i per tant encara queden uns mesos, però això és una excusa molt fluixa, ja que el termini de 18 mesos venia fixat en el full de ruta amb el qual es presentava la candidatura a les eleccions, i per tant aquest era independent dels problemes d'investidura que sorgissin després. A banda d'això, tot plegat ja va començar amb enganys i ambigüitats, amb el tema de presentar a Artur Mas com a número 4 de la llista electoral, i durant la major part de la campanya no es va aclarir del tot com es faria el tema de la investidura. El mateix Romeva, cap de llista de palla, va demostrar a diverses entrevistes no tenir clar del tot com aniria el tema de la investidura. Tot van acabar sent vaguetats, fins i tot es va dir que Artur Mas només seria president si se superava la majoria absoluta, i en cas contrari, seria Romeva, i moltes altres teories variades. La realitat quina va ser? La que advertien els escèptics amb el projecte de JxS: que Artur Mas havia de ser el president sí o sí. I de no haver estat per la CUP, ho hagués sigut. Així que el problema de la investidura, que va endarrerir-ho tot plegat, en realitat va ser provocat per la mateixa ambigüitat del projecte, per una banda fent veure que ho deixa tot clar i lligat, però per l'altra mantenint sempre un dubte obert que permetés posar excuses barates quan aquest compromís tan "ferm" demostrés ser flàcid com el blandiblú.

Una altra excusa, l'esgrimida per gent com Germà Bel, que es va comprometre claríssimament a dimitir quan acabessin els 18 mesos des del 27S (és a dir, dilluns passat) i no ho ha fet, és que el procés ha necessitat "readaptar-se" per a poder portar la independència. Ha patit una curiosa "evolució" silenciosa, sense aclarir en quin moment van canviar la "desconnexió" per tornar al referèndum, que era, segons paraules literals dels tertulians i trolls processistes, pantalla passada. Una capacitat d'adaptació impressionant, un discurs que va mutant de forma progressiva, i sempre venent-se com a totalment sòlid i sense fisures, i quan aquestes fisures són detectades per qualsevol observador mínimament perspicaç, es llença merda contra els altres. Preferentment, contra els comuns, que són els que tenen la culpa de tot.

What? Com és possible que algú que no participa en el "procés" sigui el culpable que aquest fracassi? Quina lògica té això? Bé, la "lògica" processista és molt particular i curiosa. Tot i que el fet és que els "comuns" com a espai es troben en procés de construcció i debat, i encara no sabem qui seran ni deixaran de ser, per als trolls processistes sembla que està molt clar: són "comuns" tots aquells progressistes no espanyolistes que no es creuen el procés, és a dir, tots els "progres" que són mínimament crítics. Bé, ells tenen el costum de dir-lis "poscos", terme primer utilitzat contra ICV, però ara generalitzat a tot l'espai dels comuns, encara difús i en construcció (i que les darreres notícies són que Podem el més segur és que no hi participi, tot i que la majoria dels seus membres hi estan participant a títol personal). Segons la "lògica" (per dir-li d'alguna manera) del gran oceà de trolls processistes, el procés ha fallat per culpa dels "poscos", per haver estat "ambigus" (le dijo la sartén al cazo) i "enganyar a la gent", i d'aquesta manera provocar que no s'arribés al mínim de vots necessari per a tirar endavant el procés.

Ara toca fer un altre "what??". Mirant-ho amb deteniment, quin sentit té tot això? Precisament, la coalició CSQEP, formada per la major part dels membres que ara construeixen l'espai dels comuns, va presentar-se a les eleccions catalanes volent ser una alternativa a la lògica "plebiscitària", i dient molt clarament que no l'assumien, i que proposaven un altre projecte. Que aquest fos més o menys sòlid ja és un altre tema, però el què estava molt clar i quedava molt evidenciat és que era un projecte diferent, i qui els va votar, independentista o no, tenia molt clar que NO estava votant el discurs processista assumit per JxS i la CUP, igual que qui va votar qualsevol d'aquestes dos altres candidatures tenia claríssim que estava assumint la lògica processista, i votant "sí". És allò de sempre de donar per fet que, si hi ha menys candidatures, no els hi quedarà més remei que votar-te a tu, i es debien pensar que de no haver candidatures amb discursos alternatius i de poder resumir-ho tot a blanc o negre (que tampoc es podia fer, però acceptem "pop" com a animal de companyia) potser la gent es decantaria per ells. Bé, és una idea estesa, però s'ha demostrat que no es correspon amb la realitat, perquè normalment en no haver-hi l'opció adequada la reacció sol ser l'abstenció, i la prova està en què tant PP com PSOE no paren de perdre vots de mil·lió en mil·lió, però la gran majoria d'aquests vots que perden se'n van a l'abstenció.

Bé... Doncs així queda l'espectacle surrealista que estem vivint: la culpa de tot és dels comuns, i el procés va mutant i entrant en bucle recuperant discursos del 2012-13 que ja eren "pantalla passada", i els trolls processistes es dediquen a seguir acosant a tots aquells que no creuen en la seva religió del "procés". Ah, se m'oblidava, i els diputats de JxS que es van comprometre a dimitir no ho han fet, tot i que ningú els va obligar a comprometre-s'hi, però se'ls hi va escalfar la boca i van fer la gran fantasmada per a intentar contentar la seva parròquia. No sé per què s'hi maten tant, els seus seguidors processistes ja han demostrat ser extremadament crèduls, i assumeixen acríticament qualsevol discurs que se'ls hi ofereixi, per fluix o contradictori que sigui.

Però jo pregunto, per què els trolls processistes perden tant de temps en anar a insultar a les xarxes dels comuns? ¿Realment es pensen que entrant als murs d'altres a insultar i a repetir mantres precuinats faren que la gent es repensi participar en el projecte dels comuns o en qualsevol altra cosa i assumeixi la litúrgia cíclica del #Procésalnores, NO portant la independència des de 2012? Perquè és molt còmic que tots es presentin a les xarxes argumentant que sense la independència no es pot fer absolutament res, i que per tant, qui ofereixi una altra cosa que no sigui la independència ja mateix necessàriament està venent fum, però després contemplin com a única via cap a la independència el processisme, que porta temps en via morta i ara ha entrat en bucle pretenent repetir el 9N i després les plesbicitàries. 

¿Per què en comptes de fer el troll i d'insultar, quedant en evidència que en el fons els hi fa ràbia que els hagin estafat i encara més ràbia que uns quants mai no s'ho hagin cregut, no miren de trencar amb el processisme d'una vegada? Perquè si REALMENT volen la independència i aquesta no és simplement un ideal platònic que esgrimeixen per a justificar que continuin dominant Catalunya els mateixos de sempre, amb les seves polítiques austericides, el "procés" ja ha demostrat que no és capaç de portar-la, ni en 18 mesos (que per cert, ja han passat) ni en quatre anys. Serà veritat allò que sempre repeteix López Tena que els catalans "desitgen la independència, però en realitat no la volen"?

Potser m'equivoco, però segurament la majoria només són trolls amargats, en el fons conscients que els han enredat, i l'únic que volen és anar a tocar els nassos. És sorprenent quants són, i encara més sorprenent la quantitat de temps lliure del que disposen. En resum, el processisme ha esdevingut la "religió" oficial del govern de la Generalitat, i una eina molt valuosa per a poder exercir polítiques clarament austericides sense gran part del desgast que els hi pertocaria. Per això, cal seguir denunciant el frau del "procés", perquè mentre aquest continui, Catalunya seguirà en via morta.

ECG.

martes, 4 de abril de 2017

La bicifòbia


En els darrers anys l'ús de la bicicleta a les ciutats ha augmentat sensiblement. És una molt bona notícia. Jo mateix, fa uns pocs anys, vaig tornar a muntar en bicicleta després de no haver-ho fet des de feia quasi 14 anys. Ara m'he convertit en un fanàtic de la bicicleta, i si un cop a la setmana no faig alguna petita ruta, sento que m'he deixat alguna cosa per fer.

Són innumerables els beneficis de salut de l'ús de la bicicleta, i a més a més li fem un gran favor al medi ambient i, de pas, a les nostres butxaques fent servir la bicicleta en comptes del cotxe. El Bicing a Barcelona o la Girocleta a Girona són realitats, i jo mateix en sóc usuari d'aquesta darrera. Tot i això, la bicicleta avança a un pas més lent aquí que a altres ciutats europees. I no només això, a més a més, ha sorgit un problema molt curiós, el de la bicifòbia.

El problema de la bicifòbia va ser especialment agut a Girona fa dos anys, després d'endurir-se les ordenances de civisme sobre la bicicleta i provocar una autèntica fractura social a la ciutat. De fet, vaig dedicar-hi un article (massa llarg, ho reconec), "Guerra al ciclista". En aquells moments, em pensava que el problema de la bicifòbia era especialment greu a la nostra ciutat, especialment per part de la "Girona Manaia", els 10.000 gironins i gironines autodeclarats "de-tota-la-vida" que es pensen que la ciutat és seva i que ells tenen dret a imposar el seu criteri sobre els altres 88.000 gironins i gironines que vivim i treballem a la ciutat dels quatre rius. Per cert, curiosament, tots aquests personatges són processistes, i habitualment dels més fanàtics i irracionals. Però això és un altre tema.

La veritat és que, parlant amb amigues i amics de Barcelona i altres indrets, m'he adonat que estava molt equivocat. Aquesta bicifòbia extrema i cunyadesca no és una dèria de gironins de mitjana edat. És un plantejament generalitzat, i que a Barcelona va ser encara més extrem, fins al punt que el Bicing en els seus inicis patia constants sabotatges (cosa que no tinc entés que mai hagi passat amb la Girocleta). I no només a Catalunya, vaig sentir fa un temps que a països com Polònia la ultradreta sol esmentar als "ciclistes" com a un dels problemes del país que cal erradicar, i recentment Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair, ha arribat a l'extrem de dir que caldria disparar als ciclistes (paraules literals). Així doncs, sembla ser que la bicifòbia no és tant una qüestió cultural o folklòrica, de simple rebuig irracional a la novetat. Tampoc és un simple recel per "invasió de l'espai vital" per part de la bicicleta al cotxe o al peató, tema que ja per sí mateix podria fer comprensible que hi hagués recel envers els ciclistes. És quelcom pitjor, la bicifòbia amaga posicions clarament conservadores i classistes, ja que la bicicleta és vista com a cosa de "progres", pobres o immigrants. 

La realitat és que no hi ha motius objectius ni racionals per a rebutjar la bicicleta d'aquesta manera. Com ja he dit, els seus avantatges i beneficis són incalculables. Però tot i això, la dèria sembla que no para. Avui mateix llegeixo al Diari de Girona que el Defensor de la Ciutadania de Girona, Ramon Llorente, entre molts altres temes d'especial rellevància i urgència de Girona ha destacat el tema d'haver de regular més les bicis.

Resulta molt estrany que, tenint en compte que més del 70% de les consultes al Defensor de la Ciutadania de Girona són per temes socials, com la pobresa energètica o l'emergència habitacional, decideixin destacar i posar com a titular ben gros que cal controlar més als ciclistes. ¿Resulta ara que és més greu que molts ciclistes vagin per la vorera que no que els serveis socials estiguin desbordats i no puguin fer front a la pobresa energètica i habitacional? ¿El què treu la son a la gent és que les bicicletes no estiguin registrades a l'ajuntament ni sigui obligatori que tinguin assegurança, i no pas que cada cop hi hagi més persones en situació d'emergència habitacional? Potser estic molt errat, però tenint en compte que els altres temes "destacats" són fer front al "moviment okupa" o el problema del soroll de l'oci nocturn, crec que és el classisme qui en té la culpa. Preocupar-se pels temes socials més dramàtics de la ciutat és una preocupació de "pobres", mentres que qui pensa que mai pot estar en perill de patir aquestes situacions no té altra cosa en que pensar-hi que en els ciclistes que van per la vorera.

Pot ser que m'equivoqui, i que aquesta bicifòbia tingui qualsevol altra explicació sociològica que ara se m'escapa, però em dona la sensació que el simple classisme ho explica tot. Per això, crec que és necessari i indispensable que els ciclistes seguim pedalant. Amb civisme i amb seny, òbviament, i seguint sempre les normes de circulació i de convivència. Però és necessari que les nostres ciutats segueixin emplenant-se de cada cop més bicicletes. Que el classisme d'uns quants no ens faci renunciar a la millor opció per a circular per la ciutat.

ECG.