domingo, 9 de abril de 2017

El naixement dels comuns, rodejat d'atacs i insults


Si a algú no li interessa el més mínim un projecte aliè, la lògica ens diu que optarà per ignorar-lo, i no li prestarà cap atenció a la seva evolució. En canvi, si a algú li preocupa un altre projecte diferent al seu, pel motiu que sigui (generalment perquè pot suposar l'esfondrament del propi projecte), doncs la cosa ja canvia.

L'assemblea constituent dels comuns va ser interessant. Per una banda, va ser il·lusionant per tothom qui va ser-hi, ja que representa una quimera que porta al cap de l'esquerra d'aquest país des de fa generacions, la de la "unitat". Aquesta per sí mateixa no és necessàriament positiva (tot i que hi hagi el vell dit "la unió fa la força"), ja que mai pot existir aquesta "unitat" sense imposicions per part d'uns posicionaments envers els altres. Així, per exemple, gent que sigui euroescèptica (com és el meu cas) dins d'un projecte unitari com aquest li toca empassar-se més UE. Per això la unitat per sí mateixa no és necessàriament positiva, però desgraciadament és indispensable si es vol dur a terme alguna passa endavant envers qualsevol projecte de canvi, ja que el sistema electoral està dissenyat d'una manera que només amb enormes majories es pot fer quelcom palpable. Així doncs, tot i que sona molt romàntic i molt positiu de cares a discursos d'optimisme i de flors i violes, la unitat no és una virtut, sinó una necessitat, i toca empassar-se molts de gripaus per assolir-la. No és menys cert que l'absència de la part de Podem que representa l'Albano va suposar un toc d'alerta envers això, que la unitat a vegades no és tan senzilla, i no tothom està disposat a sacrificar-ho absolutament tot en nom d'aquesta. Veurem com evoluciona.

Per l'altra banda, va ser molt curiós veure com tot el processisme, des dels trolls més barroers fins als representants electes suposadament més "seriosos", van estar seguint atents com falcons aviam quin era el posicionament definitiu dels neonats "comuns" envers el tema de la independència. No cal dir que encara que, de l'assemblea hagués sortit tothom cridant "independència" amb estel·lades per tot arreu portant sobre les espatlles a Colau i Domènech amb barretina, el processisme hagués trobat algun resquici o punyeteta per on posar-se a atacar, criticar i posar en dubte (igual les barretines les portaven tortes). Mai estaran contents, sempre necessiten buscar "traïdors botiflers" sobre els quals projectar les seves pròpies mancances, perquè si no ho fessin no els hi quedaria més remei que enfrentar-s'hi a la dura realitat i fer catarsi, cosa que seria molt saludable, però ara mateix no els hi veig gaire disposats.

Jo personalment hagués preferit un posicionament més sobiranista, deixant la porta oberta a possibles enteniments amb la resta de pobles ibèrics, però és comprensible que el posicionament hagi estat més en línia confederalista tenint en compte que s'ha construït una força política molt barcelonacèntrica, plantejada a partir d'un model d'èxit com ha estat Barcelona en Comú. Aquest fet també molesta força a un habitant de les comarques gironines com un servidor, a qui el centralisme de la ciutat comtal li fa grima, però així és com ha nascut i s'ha desenvolupat el projecte (tot i haver-hi hagut aportacions molt valuoses de pluralitat territorial per part d'algunes llistes, com la que vaig decidir votar en el procés de tria de càrrecs interns, "Gent Comuna"). Tot i això, la declaració final ha resultat prou integradora per a que hi quèpiguen un ampli rang de sensibilitats. I aquesta declaració ha estat el punt principal de descalificació i burla per part del processisme, el ferro roent al qual s'hi han agafat amb les dos mans i fins i tot els peus per tal de poder posar el ventilador en marxa i deixar anar merda.

Les burles i descalificacions anaven en la línia de considerar una bestiesa sense cap ni peus parlar de "república catalana dins d'una monarquia borbònica", i que en realitat això era una tàctica per no mullar-se i enredar a incauts de poques llums. Bé, ni cal dir que no és això el què s'ha dit en la declaració definitiva, però per als trolls processistes que viuen en la seva pròpia realitat, sustentada per un discurs mutant dirigit pels seus gurús dels mitjans i les xarxes que no té correspondència amb la realitat, els hi és molt còmode deformar un concepte fins que encaixa amb les seves burles fàcils i anar-ho repetint un cop i un altre, repetint-ho mil cops fins que potser es torni una realitat. Dubto que funcioni, però a qui no li interessa la realitat sinó viure dins del seu propi relat i donar-li consistència de consum intern, doncs li dona exactament igual.

Tot i això, per si m'està llegint algun processista masoquista o prou crític com per a llegir opinions contràries (cosa que és una quimera, ja que el processisme es basa precisament en l'absència absoluta d'esperit crític, ja que un nanogram de crítica és suficient per desmuntar tot el seu discurs), m'agradaria compartir-hi alguns fragments de discursos pronunciats per altres polítics catalans:

"Catalans:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
(...)
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat (...).
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!"

"En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica."

Ja s'hauran adonat la majoria de lectores i lectors que els primers fragments pertanyen al discurs de proclamació de la República Catalana del 14 d'abril de 1931 per part de Francesc Macià, i que el segon fragment pertany a la proclamació feta per Lluís Companys durant els "fets del sis d'octubre" del 34. La primera declaració podem dir que s'hi troba més propera a la declaració dels "comuns" que no pas la segona, que es va enunciar en una situació d'emergència i com a un intent desesperat de salvar la República del pou on estava caiguent, però el concepte ve a ser el mateix: el de lluitar per la República Catalana, però sense renunciar a teixir aliances i complicitats amb la resta de pobles ibèrics.

¿Que ara mateix l'estat espanyol és una monarquia i no sembla que hi hagi possibilitats reals que això canvii a curt termini? Cert. Però el marc monàrquic està molt desgastat, i cal començar a esquerdar-lo de veritat. I aquesta proclamació de voler crear una "República Catalana" però sense renunciar de forma absoluta a un estat peninsular obre la porta a plantejar seriosament un model republicà federal o confederal amb cara i ulls (i no l'autonomisme 2.0 del PSOE/PSC que es fa dir federalisme, que ha desprestigiat a nivells ínfims aquest plantejament, des de sempre majoritari a Catalunya). Això obre les portes a més canvis, ja que plantejar simplement una independència de Catalunya i prou, sense cap mena d'intenció d'influir a Espanya, suposa reforçar encara més el model monàrquic, i fins i tot indirectament recolzar-lo, com amb la vella cantarella "Espanya és irreformable, marxem ja!" (que com deia un amic meu, fa pensar amb el típic nen petit que diu "doncs no jugo!" i se'n va).

¿Aconseguirà el projecte dels "comuns" cuallar a Catalunya i teixir les aliances necessàries tant amb la resta dels pobles ibèrics per acabar amb el règim del 78, com amb els pobles europeus per tal d'acabar amb el marc austericida? No en va també hi ha intenció de prendre part en el projecte de Varoufakis, DiEM25. ¿S'aconseguirà consolidar un discurs alternatiu al processisme que trenqui amb el model de la transició? Està per veure. Ho veig molt complicat, però de moment, sembla que nem ben encaminats...

ECG.

No hay comentarios:

Publicar un comentario