La bicifòbia

En els darrers anys l'ús de la bicicleta a les ciutats ha augmentat sensiblement. És una molt bona notícia. Jo mateix, fa uns pocs anys, vaig tornar a muntar en bicicleta després de no haver-ho fet des de feia quasi 14 anys. Ara m'he convertit en un fanàtic de la bicicleta, i si un cop a la setmana no faig alguna petita ruta, sento que m'he deixat alguna cosa per fer.

Són innumerables els beneficis de salut de l'ús de la bicicleta, i a més a més li fem un gran favor al medi ambient i, de pas, a les nostres butxaques fent servir la bicicleta en comptes del cotxe. El Bicing a Barcelona o la Girocleta a Girona són realitats, i jo mateix en sóc usuari d'aquesta darrera. Tot i això, la bicicleta avança a un pas més lent aquí que a altres ciutats europees. I no només això, a més a més, ha sorgit un problema molt curiós, el de la bicifòbia.

El problema de la bicifòbia va ser especialment agut a Girona fa dos anys, després d'endurir-se les ordenances de civisme sobre la bicicleta i provocar una autèntica fractura social a la ciutat. De fet, vaig dedicar-hi un article (massa llarg, ho reconec), "Guerra al ciclista". En aquells moments, em pensava que el problema de la bicifòbia era especialment greu a la nostra ciutat, especialment per part de la "Girona Manaia", els 10.000 gironins i gironines autodeclarats "de-tota-la-vida" que es pensen que la ciutat és seva i que ells tenen dret a imposar el seu criteri sobre els altres 88.000 gironins i gironines que vivim i treballem a la ciutat dels quatre rius. Per cert, curiosament, tots aquests personatges són processistes, i habitualment dels més fanàtics i irracionals. Però això és un altre tema.

La veritat és que, parlant amb amigues i amics de Barcelona i altres indrets, m'he adonat que estava molt equivocat. Aquesta bicifòbia extrema i cunyadesca no és una dèria de gironins de mitjana edat. És un plantejament generalitzat, i que a Barcelona va ser encara més extrem, fins al punt que el Bicing en els seus inicis patia constants sabotatges (cosa que no tinc entés que mai hagi passat amb la Girocleta). I no només a Catalunya, vaig sentir fa un temps que a països com Polònia la ultradreta sol esmentar als "ciclistes" com a un dels problemes del país que cal erradicar, i recentment Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair, ha arribat a l'extrem de dir que caldria disparar als ciclistes (paraules literals). Així doncs, sembla ser que la bicifòbia no és tant una qüestió cultural o folklòrica, de simple rebuig irracional a la novetat. Tampoc és un simple recel per "invasió de l'espai vital" per part de la bicicleta al cotxe o al peató, tema que ja per sí mateix podria fer comprensible que hi hagués recel envers els ciclistes. És quelcom pitjor, la bicifòbia amaga posicions clarament conservadores i classistes, ja que la bicicleta és vista com a cosa de "progres", pobres o immigrants. 

La realitat és que no hi ha motius objectius ni racionals per a rebutjar la bicicleta d'aquesta manera. Com ja he dit, els seus avantatges i beneficis són incalculables. Però tot i això, la dèria sembla que no para. Avui mateix llegeixo al Diari de Girona que el Defensor de la Ciutadania de Girona, Ramon Llorente, entre molts altres temes d'especial rellevància i urgència de Girona ha destacat el tema d'haver de regular més les bicis.

Resulta molt estrany que, tenint en compte que més del 70% de les consultes al Defensor de la Ciutadania de Girona són per temes socials, com la pobresa energètica o l'emergència habitacional, decideixin destacar i posar com a titular ben gros que cal controlar més als ciclistes. ¿Resulta ara que és més greu que molts ciclistes vagin per la vorera que no que els serveis socials estiguin desbordats i no puguin fer front a la pobresa energètica i habitacional? ¿El què treu la son a la gent és que les bicicletes no estiguin registrades a l'ajuntament ni sigui obligatori que tinguin assegurança, i no pas que cada cop hi hagi més persones en situació d'emergència habitacional? Potser estic molt errat, però tenint en compte que els altres temes "destacats" són fer front al "moviment okupa" o el problema del soroll de l'oci nocturn, crec que és el classisme qui en té la culpa. Preocupar-se pels temes socials més dramàtics de la ciutat és una preocupació de "pobres", mentres que qui pensa que mai pot estar en perill de patir aquestes situacions no té altra cosa en que pensar-hi que en els ciclistes que van per la vorera.

Pot ser que m'equivoqui, i que aquesta bicifòbia tingui qualsevol altra explicació sociològica que ara se m'escapa, però em dona la sensació que el simple classisme ho explica tot. Per això, crec que és necessari i indispensable que els ciclistes seguim pedalant. Amb civisme i amb seny, òbviament, i seguint sempre les normes de circulació i de convivència. Però és necessari que les nostres ciutats segueixin emplenant-se de cada cop més bicicletes. Que el classisme d'uns quants no ens faci renunciar a la millor opció per a circular per la ciutat.

ECG.